Amb la seva rapidesa de bala, amb la seva tirada als exabruptes i a la vanitat de voler tenir raó, amb aquella incitació constant a mirar de reüll el que fan o diuen els altres, ¿Twitter és un bon lloc per a un club de lectura? M’ho preguntava aquests dies, arran de la proposta que hem fet, des de La Casa dels Clàssics, de llegir-hi en comú El convit de Plató. I encara em venia una altra pregunta, ucrònica i estúpida si voleu: ¿Què en diria, el filòsof, de Twitter?

Hi ha un fet que situa Plató molt lluny i alhora d’alguna manera ens l’acosta: si nosaltres vivim la consolidació de l’univers digital, ell va viure la consolidació de la nova tècnica que era l’escriptura. I ningú no va reflexionar més que ell sobre les conseqüències del pas de l’oralitat a la lletra escrita. Es va fixar en la pèrdua de memòria que comportava, en el perill de valorar el saber extern de les lletres sense haver-lo comprès interiorment, en la impossibilitat de fer preguntes als llibres i obtenir-ne respostes. Hi havia una paradoxa al fons d’això: Plató criticava l’escriptura, però la feia servir per deixar enrere el vell saber oral de la poesia i promoure el nou coneixement filosòfic.

Les maneres com el pensador va manipular les lletres per obrir-se pas entre aquests perills són de les coses més innovadores i fascinants que han passat en la història de l’escriptura. A El convit posa en escena un deixeble apassionat de Plató, Apol·lodor, que explica, anys després, una història que havia sentit quan era un noi. És la història d’un banquet a casa del dramaturg tràgic Agató on es van fer discursos sobre l’amor. Reconstruint-los a partir del relat d’un altre deixeble de Sòcrates que es deia Aristodem, Apol·lodor pronuncia el discurs de Fedre, aprenent de filòsof; el de Pausànias, orador professional; el d’Erixímac, metge; el d’Aristòfanes, l’escriptor de comèdies; el d’Agató mateix, el de Sòcrates i el del polític Alcibíades. Apol·lodor explica hores de reflexions: un prodigi de memòria absolutament inversemblant. ¿Quina fiabilitat poden tenir aquestes paraules recordades tants anys després i a més transmeses a partir d’un tercer? Però això no és tot. El moment culminant de l’obra és el discurs de la sacerdotessa Diotima de Mantinea, recordat per Sòcrates. O sigui que les paraules que s’acosten més a la veritat són un record llunyà (que té Apol·lodor) d’un record (que té Aristodem) d’un record (que té Sòcrates) d’unes paraules d’una sacerdotessa nascuda a la terra remota i feréstega d’Arcàdia. No hi ha manera de posar més en dubte les pretensions d’objectivitat de l’escriptura. Si El convit fos una novel·la postmoderna, diríem que aquesta fabulació pretén qüestionar la noció mateixa de veritat. Però Plató no vol fer això: en les seves obres hi trobem la convicció que hi ha una veritat, una realitat que pot ser objecte de coneixement i que tothom té obscurament impresa a dins i pot fer l’esforç de recordar. Els diàlegs mostren la dificultat d’arribar-hi, però encenen el desig de treballar per acostar-s’hi.

Torno a Twitter. A la xarxa de microblogging també citem coses que han dit altres usuaris que al seu torn en citaven d’altres, etcètera. Quan citem, el nostre comentari apareix a sobre del text citat: és la posició ideal per declarar-se més intel·ligent, més irònic o més sensible que l’altre i llançar-lo al pou dels infrahumans. Però aquestes citacions funcionen d’una manera ben diferent que les de Plató, perquè la memòria no hi fa cap paper. Sempre tenim un accés immediat als signes que han escrit els altres. Sempre ens hi podem referir com a exemples de veritat o de falsedat, assenyalant-ne l’emissor amb un dit. Aquesta immediatesa, la sensació d’estar tan a prop de l’altre, és tota la gràcia de Twitter. Si el microblogging encomana una il·lusió de proximitat total, l’escriptura de Plató augmentava la distància per mostrar alhora el valor del saber i l’esforç que cal fer per accedir-hi. A Twitter el saber va molt barat, i en els diàlegs de Plató va molt car.

¿És un bon lloc per fer un club de lectura de Plató, Twitter? Sí, si és que fer xocar contraris pot resultar il·luminador. Plató es va servir de l’escriptura d’una manera magistral, però sempre va sostenir que les coses de veritat eren fora de les lletres escrites. Servim-nos de Twitter, doncs, perquè sabem que la veritat és en un altre lloc.

Fins al 30 de setembre es pot veure al Museu d’Art de Girona una exposició sobre els referents del pintor Josep Guinovart. Hi he col·laborat amb aquest text. Guinovart va donar cos al meu tros de món i això no s’oblida. Bon estiu a tothom.

———

En un lloc força llunyà de la meva memòria, en el racó de l’adolescència, el de la salvatgia i les descobertes que marquen per sempre, hi ha ben fixada una tela de Guinovart, envoltada de llum estiuenca i una estesa groga i onejant de camps de blat. Si penso en les coses que m’han apassionat després, no dubto que alguna virtut fecunda d’aquella obra em va quedar gravada a dins. Els impactes sensorials no s’ofereixen fàcilment al llenguatge, però si hagués de recórrer a una paraula abstracta, encara que fos equívoca, diria que allà vaig començar a fer-me una tradició.

Hi ha un malentès que pesa com una llosa damunt aquesta paraula. Hi ha qui es pensa que la tradició és un mirall que et paralitza o una pila d’andròmines que et cauen a sobre. Des que els cavalls van cedir el pas al vapor, la gent té l’ànsia de donar l’esquena al passat. Però el fet és que la tradició no és cap amuntegament de glòries pretèrites; és la manera parsimoniosa com ens anem proveint de referents germinals i ho anem omplint tot de sentit. Ho fem sense adonar-nos-en, gairebé sense voler, guiats per l’instint que ens arrossega cap a les coses valuoses com el nas estira la fura. La tradició és una immersió creativa que destarota la vida rutinària —un altre nom de la ceguesa— i eixampla els límits del nostre tros de món.

Els pintors tenen un avantatge sobre els escriptors: per a ells, la sensualitat no és l’objectiu hipotètic de l’art sinó la seva premissa. Des de bon començament operen amb els porus plens de realitat, amb la saviesa antiga de l’home total, màgia i matèria i paraula foses. Crear tradició, per a ells, és fregar-se amb els llocs i els universos dels altres artistes fins a encendre’ls i veure’ls fulgurar.

Guinovart va fer-ne una foguera majestuosa. L’espiga de blat eterna, llavors i pètals de rosella dibuixant un rostre, fondària històrica de la pagesia. La rigidesa romànica, carregada d’una humanitat que se sap petita i se serveix de l’esquematisme per elevar-se. La barroca multiplicació de signes obscurs. Les ondulacions orgàniques de la naturalesa i la mà dels artesans, tot unificat en l’obra de Gaudí. Les cares aspres de Gimeno, pobresa dura, vida amassada. La vibració cromàtica dels paisatges de Mir. La lleugeresa onírica i tràgica del folklore, apresa de Chagall. El traç net que només es troba en Miró, innocència treballada, dansa d’astres acostada a la terra. Amb aquest gruix de mirades Guinovart es va crear una tradició; la va oferir perquè ens hi emmirallem i ens hi freguem.

Hi ha alguna cosa d’això en aquell record d’adolescència. El meu pare m’havia parlat d’un centre d’art contemporani que havien obert a prop de casa, a Agramunt; hi vam anar, i d’aquella visita en recordaré sempre la palla quieta, generosa de veritat, damunt les teles, els rostolls que eren iguals als que m’havien esgarrinxat els turmells quan corria pels camps de petit, però més reveladors, més plens de vidència. El terròs s’havia ficat dins un quadro per poder-se desplegar millor davant meu. Allà Guinovart va ser el meu iniciador.

La tradició conquerida ens obre els ulls: fa que existim més.