Una homilia

Aquest dissabte vaig complir l’encàrrec més curiós que m’han fet mai: pronunciar una homilia laica a la Fira del Llibre del Pirineu, dins la vila antiga d’Organyà. Em vaig escurar la gola moltes vegades. Us copio aquí les paraules que vaig dir. Bona tornada a tothom.

———

Germans,

Reconec que quan veig una trona, dins una església, m’agafen ganes de pujar-hi i deixar anar un sermó. Deu tenir el seu què cridar a la penitència des d’allà dalt. Afortunadament per a tots nosaltres, els organitzadors s’han estimat més fer-me parlar fora de l’església, i espero que això moderarà els meus impulsos sermonejadors.

Aquests dies, per preparar-me el discurs, he llegit les Homilies d’Organyà, les de veritat, i m’he adonat que comencen esmentant les llengües humanes i el llenguatge dels àngels. El predicador hi diu que si algú enraonés tan bé com un àngel i en totes les llengües del món, i fos cast i abstinent, tot això no li serviria de res per salvar-se, si a més a més no tingués caritat. Diu que hi ha paraules precioses però buides, paraules que sonen però no acaben d’arribar enlloc; diu que són com les campanes, que s’esforcen a tocar per a tothom, però només les senten els qui hi són a la vora.

És bonic que el text més antic de la nostra història literària parli de totes les llengües humanes i del llenguatge dels àngels. Però com deu ser, aquest llenguatge dels àngels? Per estrany que sembli, últimament, vull dir aquests dos últims mil·lennis, molts savis s’han fet aquesta pregunta. Diuen que seria un llenguatge sense carn; un llenguatge fet només de paraules intel·lectuals, abstractes, sense relació amb els sentits del cos. No sé si tenim capacitat per imaginar una cosa així. Seria com un seguit de fórmules matemàtiques sonores, que juguen, que giravolten, que gaudeixen de dir-se a si mateixes; un llenguatge volador que no serviria per dir res d’aquest món de terra feixuga on vivim. Continua llegint “Una homilia”

Els finals de Lear

¿Quants cops prova d’acabar, El rei Lear, abans d’acabar de debò?

lear_and_the_fool_iii-ii
Lear com a profeta apocalíptic (aquarel·la d’Ary Scheffer)

A l’acte tercer, a camp obert, sota una forta tempesta, veient el món desencaixat, Lear exhorta els elements a destruir-ho tot: «I tu, tro que ho sacseges tot», crida en la traducció de Joan Sellent, «aplana la gruixuda rodonesa del món! / Trenca a l’instant els motlles de la natura, i mata / tots els gèrmens que creen l’home ingrat!».

A l’acte cinquè, Edmund, el fill bord de Gloucester, que gràcies als seus enganys ha tingut la reialesa a la vora, ara ferit de mort pel seu germà, diu que «la roda ha completat el cercle». Des de baix de tot de la roda de la fortuna, ha pujat fins a dalt, però ha tornat a caure. Els mals que ha posat en moviment ara s’han girat contra ell. El motiu folklòric del rei i les tres filles amb què començava la tragèdia feia pensar en un desenllaç de rondalla, que ara sembla que s’acosta: les filles malvades, Gonerill i Regan, pagaran la seva dolenteria. Però entremig passen altres coses que desballesten l’harmonia ingènua d’aquest hipotètic final. Continua llegint “Els finals de Lear”

Les veus dels morts

Us copio aquí sota les paraules que vaig dir dilluns a la presentació del llibre Perennia, al costat de l’autora, la Mònica Miró Vinaixa, i l’editora de Godall Edicions, la Matilde Martínez Sallés. En aquest text digital no en deu quedar cap rastre, però a la llibreria Documenta es va crear una atmosfera realment agradable, com passa poques vegades. El llibre, ja ho sabeu, el trobareu a les llibreries, fins i tot a les parades de Sant Jordi.

————

Tots deveu haver vist algun cop la via sepulcral d’època romana que hi ha a la plaça de la Vila de Madrid, vora l’Ateneu Barcelonès. És un camí flanquejat de tombes que conduïa a la porta que encara es conserva a la plaça Nova, al costat de la Catedral, on començava la ciutat antiga. Els barcelonins d’aquell temps, quan sortien als afores a passejar, caminaven entre sepulcres, entre epitafis. Passejaven i llegien.

Els antics llegien sempre en veu alta. Això vol dir que, quan s’aturaven davant una tomba, prestaven la seva veu al difunt, als seus familiars o al sepulcre que parlava per ells. Cada caminant s’afegia a la cadena de solidaritats que es forma al voltant de la mort: del difunt als seus estimats, dels estimats al vianant desconegut. Totes aquelles lletres estaven gravades amb l’esperança que els caminants les farien ressonar. Aquesta era la immortalitat més immediata, potser la que donava més escalfor: una immortalitat sempre a punt de trencar-se, feta d’una successió de moments de record. Continua llegint “Les veus dels morts”

Barcelona, 13 d’abril, epitafis llatins

L’historiador Paul Veyne deia que els romans, quan tenien ganes de llegir, anaven als afores de la ciutat a passejar entre epitafis. A les inscripcions de les tombes hi trobaven sobrietat, vides senceres concentrades, una vibració anímica poc habitual en la literatura dels papirs i els pergamins.

La Mònica Miró ha triat uns quants poemes d’aquest origen, els ha ordenat, els ha traduït i els ha prologat: el resultat és un llibre de poesia que no s’assembla a cap altre.

Dilluns vinent a les set el presentarem a la llibreria Documenta. Hi esteu tots convidats.

targeto-PERENNIA

Dimecres a Girona

Posar-se dret i abandonar la selva per anar a viure a la sabana, potser per instal·lar-se en una cova: a conseqüència d’aquests fets, els nostres avantpassats més remots van trobar-se per primer cop davant l’horitzó, la possibilitat constant, visible però gairebé abstracta, de l’aparició de perills. No hi havia manera de fugir-ne. Aquells homes no solament no dominaven la realitat: ni tan sols creien dominar-la. I ara tota la seva atenció estava centrada en la suma d’amenaces potencials que era aquella ratlla vibrant sota l’ardència del sol. A la llarga era impossible mantenir aquella tensió anímica. Calia reduir l’angoixa a alguna forma de por: substituir la indeterminació per objectes concrets, encara que fossin imaginaris. Trobar explicacions per a l’inexplicable, expressions familiars per a coses no vistes, noms per a l’innominat. Començar a contar històries.

Els experts en prehistòria no veuen clar que anés així, però aquest és el mite sobre l’origen dels mites que tinc més gravat a la memòria. El proposa Hans Blumenberg a les primeres pàgines d’Arbeit am Mythos. Tot i que potser no l’explicaré amb detall, el tindré present en la conferència oberta sobre mitologia grega que faré aquest dimecres a la Universitat de Girona (campus del Barri Vell, aula C1, 10:30-12:00). Hi esteu convidats.

Visió de Vinyoli

Fa unes quantes setmanes, tornant a obrir l’Obra poètica completa de Vinyoli editada per Xavier Macià, hi vaig trobar un bitllet d’autocar de Barcelona a Solsona amb data del 2 de setembre del 2003. En tots aquests anys havia obert el volum tan poques vegades que ni havia substituït el bitllet per un punt de llibre. Ara que hi he tornat, he anat directament als últims reculls, Domini màgic i Passeig d’aniversari, estretament connectats entre si. De seguida m’hi he sentit com a casa, però no perquè hi hagi retrobat el mateix poeta que llegia fa una dècada, sinó perquè van plens d’al·lusions a coses que últimament se m’han fet familiars.

Més enllà de les referències explícites —Llull, Shakespeare, Hölderlin, Nietzsche, Maragall, Rilke, Trakl—, m’han cridat l’atenció les ressonàncies goethianes. Del vell Goethe, concretament, aquell que els anys 1821 i 1822 organitzava el llibre Gott und Welt. Tot i que ho sembli, aquest títol no contraposava un Déu transcendent i el món creat, sinó que identificava a la manera panteista la divinitat i el món. Els versos aplegats evocaven un déu que era en totes les coses i que no era res més que cada tronc, cada pedra, cada mirada. Aquesta idea es fusionava amb la fluència perpètua d’Heràclit:

Si tens deler de fruita que fulgura,
corre a prendre’n la part que t’ha tocat.
Aquesta ja comença a ser madura
i l’altra de seguida ja ha brostat;
cada vegada que vénen plujades
la teva vall es transforma i reviu,
i no et banyaràs mai dues vegades,
no, mai no et banyaràs al mateix riu.

El sisè poema de Domini màgic comença amb la mateixa imatge:

Llisca l’aigua del riu i no podem banyar-nos
un altre cop al mateix riu.

El fragment d’Heràclit és massa cèlebre perquè la coincidència sigui gaire significativa; però, així com els poemes de Goethe giren entorn de les idees de permanència i canvi, de la permanència en el canvi, Vinyoli proclama que la mort «és purament un canvi més», esmenta la «permanència feliç de l’aparent» i finalment, en el poema titulat «Goethe», fa parlar l’autor panteista de Gott und Welt:

Sóc un amb les coses
i el mar de safir.
Aloses, aloses,
què voleu de mi?

Imatges, noms, al·lusions: encara poca cosa. Però el vell de Weimar, sospito, va transmetre a Vinyoli una herència que té molt de pes en la seva última poesia, l’herència dels exercicis espirituals antics que estudiava Pierre Hadot. Un d’aquests exercicis, la «visió des de dalt», consistia a adoptar un punt de vista elevat pujant a una muntanya o imaginant-se que l’ànima s’enlairava cosmos amunt, i des d’allà contemplar el món en la seva insignificança, en la seva absurditat lluminosa. Com en aquests versos de Passeig d’aniversari, que es tanquen sobre si mateixos amb massa contundència perquè hi pugui afegir res més:

Faig de no res, amb mots, un provisori
replà, quan ja l’escala no segueix
i dóna al buit—
                                    des d’on es pugui veure
l’esplanada del temps amb somnis aparcats
per sempre més: al fons, un monòlit de pòrfir
que no respon a cap interrogant.