Els estranys tornen a casa

Una de les virtuts dels textos és que són portàtils. Neixen en un lloc, però se’n solen anar de seguida. I això, poc o molt, igual que el pas del temps, els transforma.

Però hi ha maneres i maneres de néixer en un lloc. Sobretot en els últims segles, amb l’augment de les oportunitats de viatjar i la violència creixent de la geopolítica, en les obres literàries es manifesta la força i la fascinació i el sentiment dels llocs. Els estudiosos s’han posat a parlar de geografies literàries i han publicat títols com ara Literature of Place. Els llocs amb tota la seva història oculta i enrarida, amb el seu llenguatge impertinent, com una ditada en la netedat de la cultura abstracta.

En part, Els estranys ve d’aquí, com tantes altres novel·les. I aquest divendres tornarà al seu lloc, a Solsona, per presentar-s’hi. L’acte serà a la Biblioteca Carles Morató a les set del vespre. M’hi acompanyarà l’escriptor Pasqual Farràs, que domina com pocs l’art de la desubicació literària. Només per sentir-lo a ell ja valdrà la pena desafiar la pluja i el fred. Com sempre, hi esteu tots convidats.

estranys Solsona.jpg

Els estranys es presenten

Aquesta setmana arriba a les llibreries Els estranys, la meva primera novel·la. És un llibre per on desfilen un prussià que toca Beethoven, un metge heterodox, una viuda solitària sense veu, un mossèn guerriller, dos o tres bisbes, un rei que només ho és de paraula, una àvia amb una olla enorme i sis trinxeraires que em tenen el cor robat. També hi ha discussions on parlen tant les paraules com els instints, i de fons la primera guerra carlina, que és un moment ideal per fer saltar pels aires els esquemes convencionals.

Però de tot això ja tindrem temps de parlar-ne. El que volia dir-vos és que aquest dijous presento la novel·la a la llibreria Laie de Pau Claris, que tinc la sort que m’hi acompanyi l’Emili Manzano, i que tots els hostes d’aquesta casa hi esteu més que convidats.

estranys-laieok

La màquina d’escriure

Aquest article es va publicar al número 8 de la revista El Procés, dedicat íntegrament a Ramon Llull. A la revista (per descarregar-la només heu de clicar aquí) hi trobareu una festa de lectures, interpretacions, traduccions i apropiacions, en paraules i en imatges.

—————–

«Demanà l’amic a Començament si fo enans en son amar que en son entendre.»
Flors d’amors e flors d’entel·legència

Ramon Llull és un dels records de lectura més remots que conservo. Quan era adolescent, magnificades pels meus pobres coneixements de català antic i per la meva ignorància de l’univers lul·lià, les paraules del Llibre de meravelles em ressonaven dins el cap com un encanteri. A aquell llenguatge que em semblava auroral s’hi adherien tota mena de sensacions que m’havien arribat dels romàntics, de Rimbaud, de Palau i Fabre, de Gimferrer. Els especialistes ja havien demostrat que Llull no era alquimista, però jo hi veia una alquímia poètica guspirejant. No he deixat enrere del tot aquella impressió inicial. Les primeres lectures, per desencaminades que siguin, ens marquen a fons.

Per això, no fa gaire, em vaig sorprendre quan un amic em va dir que no tocava parlar de Llull en una revista literària perquè ja no el llegeix ningú. Després em vaig sentir idiota per haver-me sorprès: és evident que no el llegeix ningú. En això Llull s’assembla a gairebé tots els altres clàssics. «Ningú» és una entitat misteriosa, mutant, que pot ser qualsevol de nosaltres en qualsevol moment. Per llegir els clàssics ens hem de transformar en Ningú. Però la frase del meu amic em va tocar la fibra. Al capdavall, jo no pensava en un escriptor, sinó en la meva il·luminació d’adolescència. El primer impuls, inconscient, va ser defensar-me a mi mateix. Vaig saber reprimir-lo. I després vaig escriure aquest article intentant aclarir-me què hi veu, en Llull, un lector no especialitzat com jo, i per què el tinc a la vora com un escriptor viu. Continua la lectura de “La màquina d’escriure”

Filosofia i literatura a Girona

La història de la relació entre els escriptors i els filòsofs va començar amb aquesta frase d’Heràclit: «Homer es mereix que el facin fora dels certàmens a cops de bastó, i Arquíloc també». Poc després Aristòfanes va presentar Sòcrates com un tocaboires hipòcrita. Tot i alguna treva enganyosa, la cosa no ha millorat gaire.

A partir de la setmana vinent, a Girona, rascarem una mica en aquesta vella història de desconfiança i llums refractades. Posarem obres canòniques a la vora de discursos filosòfics, a veure com s’ignoren, s’anul·len, s’il·luminen o entren en incandescència. De Parmènides i Èsquil a Pla i Borges, i tot de franc. Com sempre, hi esteu convidats.

(Si voleu assegurar-vos una plaça a les conferències fareu bé d’inscriure-us-hi.)

Pòster Filosofia i Literatura-1.png

Els finals de Lear

¿Quants cops prova d’acabar, El rei Lear, abans d’acabar de debò?

lear_and_the_fool_iii-ii
Lear com a profeta apocalíptic (aquarel·la d’Ary Scheffer)

A l’acte tercer, a camp obert, sota una forta tempesta, veient el món desencaixat, Lear exhorta els elements a destruir-ho tot: «I tu, tro que ho sacseges tot», crida en la traducció de Joan Sellent, «aplana la gruixuda rodonesa del món! / Trenca a l’instant els motlles de la natura, i mata / tots els gèrmens que creen l’home ingrat!».

A l’acte cinquè, Edmund, el fill bord de Gloucester, que gràcies als seus enganys ha tingut la reialesa a la vora, ara ferit de mort pel seu germà, diu que «la roda ha completat el cercle». Des de baix de tot de la roda de la fortuna, ha pujat fins a dalt, però ha tornat a caure. Els mals que ha posat en moviment ara s’han girat contra ell. El motiu folklòric del rei i les tres filles amb què començava la tragèdia feia pensar en un desenllaç de rondalla, que ara sembla que s’acosta: les filles malvades, Gonerill i Regan, pagaran la seva dolenteria. Però entremig passen altres coses que desballesten l’harmonia ingènua d’aquest hipotètic final. Continua la lectura de “Els finals de Lear”

Cosmopolitisme i modernitat (amb Grècia al fons)

L’article que copio aquí sota es va publicar al número 293 de la Revista de Catalunya, corresponent als mesos de gener, febrer i març d’aquest any. Com és fàcil d’imaginar, recull i desenvolupa idees d’El gos cosmopolita i dos espècimens més, però a estones també enfila altres camins, potser més plens de sots. Hi ha un temps per a cada cosa. Bon estiu a tothom.

————

  1. Un cop d’efecte

La paraula cosmopolita va néixer amb càrrega explosiva. Algú, potser un ciutadà respectable d’Atenes, ple de confiança en els costums de la seva gloriosa ciutat, va preguntar a Diògenes el Cínic d’on era; el filòsof va respondre amb aquella paraula inventada, que sonava com una agressiva dissonància. Un polites era un ciutadà d’una polis, és a dir un membre d’una comunitat humana delimitada, amb drets i deures, amb lligams que eren la garantia de la seva vida lliure; el cosmos era l’ordre total, geològic, biològic, celeste: l’anticomunitat. La connexió absurda dels dos conceptes en la paraula cosmopolita era una plantofada a la vanitat dels ciutadans satisfets. ¿Creieu que les vostres ciutats, les vostres institucions, les vostres idees, els vostres sentiments tenen res de noble? Doncs sapigueu que jo, Diògenes, els rebutjo i em proclamo una simple peça del cosmos: sóc tan digne com un gos, com una puça, com una carxofera.

Més que crear una teoria, el Cínic feia teatre provocador davant la mirada ingènua dels ciutadans. Deia que no era com ells, però no se n’allunyava mai del tot: rebutjava la polis sense abandonar-la, es retirava sense acabar-se de retirar. Si no fos per la presència dels ciutadans, la paraula cosmopolita hauria deixat de xerricar ofensivament. Continua la lectura de “Cosmopolitisme i modernitat (amb Grècia al fons)”

Dimecres 25 de novembre, Joseph Roth al Poblenou

Aquest dimecres en Jaume Creus i jo, just després de saludar-nos per primer cop, xerrarem sobre Joseph Roth a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Ell n’ha traduït La cripta dels caputxins a L’Avenç; jo, El Leviatan i altres narracions a Còmplices. Són tot obres dels anys trenta, de l’època més difícil i més fructífera de l’autor. És el moment en què Roth comença a buscar alguna mena de refugi fora d’un món que se li havia tornat inhabitable, alguna mena de devoció que no prometi res en aquesta terra. I ho fa amb una prosa tan límpida com sempre i potser més sensual que mai.

Però no sé si parlarem exactament d’això. Roth dóna per a molt.

Com sempre, hi esteu tots convidats.
roth