Etiqueta: atzar

Al voltant del mite (i 7)

6 Octubre, 2013

Hermes torna al cim de Cil·lene, a casa seva, sense trobar-se ningú pel camí: ni déus, ni homes, ni gossos. Entra «pel forat del pany de la cambra, semblant a un ventijol de tardor, com una boira» i torna al bressol, sense deixar d’aferrar amb la mà esquerra la tortuga transformada en lira. L’himne presenta ara una escena domèstica. Maia renya el seu fill, que és «un gran neguit per als mortals i els immortals»; Hermes es queixa que la mare el tracti com si fos una criatura. El déu li diu que sap una manera d’aconseguir que ells dos deixin d’estar privats d’ofrenes i pregàries: vol abandonar la cova fumada i incorporar-se al món resplendent dels olímpics. El seu recurs serà l’astúcia, el mateix que havia permès a Cronos assaltar el cel.

Mentrestant, Apol·lo, buscant el seu ramat, presencia senyals prodigiosos. Un vell li explica que ha vist un nen amb una vareta que feia anar les vaques cap enrere. Un ocell de llargues ales li suggereix que era el fill de Zeus. Les empremtes que ha deixat Hermes tenen una forma monstruosa. Un cop a Cil·lene, Apol·lo regira la cova mentre el déu acabat de néixer s’arrupeix al bressol i s’hi amaga «com les brases sota la cendra», amb la tortuga ben agafada. El germanastre l’amenaça d’enviar-lo al Tàrtar tenebrós, al mateix lloc on van anar a parar els déus vençuts de l’ordre preolímpic. L’astúcia d’Hermes imitava Cronos; el destí de Cronos també podria ser el seu.

L’himne comença a omplir-se de rialles. Davant les acusacions del germanastre, Hermes es fa el distret xiulant; després emet dos presagis fisiològics que a l’antiguitat eren de bon averany: un «servidor audaç del ventre» i un esternut. Apol·lo es cargola de riure. Tots dos van a resoldre el conflicte a l’Olimp, on hi ha la balança de la justícia. S’agenollen davant Zeus. Quan Apol·lo l’acusa, Hermes, com els mals mentiders, assegura que dirà la veritat. Criticant defectes de forma com faria l’advocat d’un delinqüent, al·lega que el seu germanastre no ha portat testimonis i que fa ús de la coacció física. Després d’esclafir també en una gran riallada, Zeus ordena que tots dos busquin plegats les vaques i que guiï Hermes, «el missatger» —l’anomena així, atribuint-li definitivament aquesta tasca. Quan mostra finalment el bestiar a Apol·lo, Hermes, atemorit per la seva indignació, li toca la lira. L’himne fa ressonar una tercera rialla, posant-la altre cop en boca del germanastre sorprès. El déu nounat celebra els déus immortals i la terra tenebrosa, i ho fa κατὰ κόσμον (‘segons l’ordre’, ‘tal com escau’). Amb la cosmogonia que entona, la construcció de la lira acaba complint la seva funció, la celebració de l’ordre astorador del món.

Les rialles deixen pas a la fascinació. L’invent d’Hermes bé val cinquanta vaques. Apol·lo li promet que l’integrarà entre els déus olímpics, que el farà un guia pròsper i gloriós entre els immortals, que l’obsequiarà amb dons magnífics; a canvi, es queda la lira i presidirà en endavant la música i la poesia. Hermes es queda el ramat i serà déu dels pastors. A partir d’aquest moment les vaques divines, que vivien al marge de les lleis biològiques, començaran a parir: Hermes també serà un déu de la fecunditat. Amb l’intercanvi d’atribucions es consagra l’ordre vigent i s’hi incorpora aquella criatura estrambòtica i nocturna. Hermes encara demana a Apol·lo que li concedeixi el do de l’endevinació; el seu germanastre només li ofereix les abelles, insectes proveïts d’uns dots profètics ambivalents: si han menjat mel, fan vaticinis verídics; si no, brunzeixen i enganyen, com Hermes mateix. L’amistat entre contraris que l’himne acaba celebrant no exclou les mentides.

——

Allò que solem expressar amb fórmules abstractes o generalitzadores —Hermes, déu de la fecunditat, dels lladres, dels pastors— s’expressava en el mite narrativament. Nosaltres parlem de símbols; els grecs contaven històries. Per això, quan traduïm els mites al llenguatge antropològic o filològic, els déus sempre se’ns escapen. I, entre tots els déus, potser el més esquitlladís és justament Hermes, amant dels viatges, dels llindars i dels canvis, boira que s’esmuny a través dels panys. En un oracle que presidia ell, les respostes a les preguntes sobre el futur no venien de cap sacerdot, sinó de les paraules pronunciades casualment pels vianants; el consultant només havia d’aprendre a escoltar-les. El tret més recurrent de les històries sobre el déu és aquest esforç per donar sentit a l’atzar. Sempre el veiem en la transició entre el que és fortuït i el que és significatiu, entre el dins i el fora. Sense la seva porció de desordre, el món seria un paisatge glaçat.

Al voltant del mite (5)

24 Agost, 2013

La Teogonia d’Hesíode consagra un ordre tot contant una història. És l’ordre dels déus a qui els grecs retien culte: el mite, doncs, contribuïa a l’estabilitat de les institucions socials. Tota societat es basa en la perpetuació de certes estructures, i en les societats premodernes aquesta necessitat encara és més imperiosa. Per això les innovacions estan carregades tradicionalment de connotacions negatives. Segons Hesíode una de les grans desgràcies de la humanitat era que els fills no s’assemblessin als pares, que cada generació no fos una reproducció exacta de l’anterior. Però el fet és que sempre hi ha transgressions i cal assumir-les en alguna mesura. El mite d’Hermes ofereix maneres de fer-ho.

Hesíode narrava el pas d’estadis de desordre a l’actual estat d’ordre; la seva història ens diu que avui ja no hi hauria d’haver fets imprevisibles. Així l’atzar es manifesta com una resta del període anterior a l’ordre actual, com un rastre del caos primigeni. Hermes, justament, té bons tractes amb l’atzar. En grec, un guany inesperat, un cop de sort, és un ἕρμαιον, un do d’Hermes. El déu transforma el desordre en una ofrena beneficiosa. Però sempre hi ha un residu incontrolable: Hermes també és la divinitat dels saquejadors.

Les sandàlies alades girades cap a l’esquerra, els ulls cap a la dreta: Hermes en una olpe àtica de figures negres (segle vi aC, Museu del Louvre).

L’Himne homèric que li està dedicat explica de quina manera Hermes es fa un lloc entre els déus olímpics. Una disputa entre ell i Apol·lo permet delimitar els dominis de cada déu. Hermes i Apol·lo, tots dos fills de Zeus i d’una divinitat menor, se situen al mateix nivell genealògic; l’un, però, acaba de néixer, mentre que l’altre ja és un déu reconegut i integrat a l’Olimp. L’enfrontament respon a una lògica de la llum i del llenguatge. Apol·lo sol rebre l’adjectiu Febos, ‘el lluminós’, que també s’aplica al sol. A Hermes se’l celebra com a «company de la nit»; infantat a les fosques, és un déu les coses clandestines, les ocultacions i els robatoris. Apol·lo no menteix mai, els seus discursos són rectes i infal·libles com un tret ben llançat; Hermes és el déu dels trucs i les paraules recargolades i mira enrere mentre camina cap endavant. Però aquestes oposicions no s’expressen mai en el poema amb aquesta pobresa esquemàtica. Com la Teogonia, l’Himne homèric a Hermes conta una història. Més endavant en resseguiré les juntures.

Una manera grega d’escoltar l’atzar

29 Novembre, 2012

A la vasta àgora de l’antiga ciutat de Fares, al Peloponnès, s’alçava un Hermes de pedra barbut i quadrangular. Al davant hi havia un fogar amb diverses llànties de bronze fixades amb plom. Era l’escenari d’un oracle. El consultant penetrava a l’àgora al caure de la tarda. Cremava encens al fogar, omplia les llànties d’oli i les encenia. Després de deixar una moneda local a l’altar que hi havia vora la figura del déu, xiuxiuejava a Hermes una pregunta sobre el futur. Tot seguit es tapava les orelles amb les mans i arrencava a córrer. Un cop fora de l’àgora s’apartava les mans de les orelles. Ara ja estava preparat per escoltar. Les primeres paraules que sentia, tant era que les pronunciés un aristòcrata, una nena o un esclau, eren la resposta del déu.

Art i natura (II)

13 Agost, 2009

Sol amb el seu talent, lliure de tota autocomplaença, el pintor expert assumeix que no pot fer realitat el seu propòsit i, enfurismat, llança contra la pintura l’esponja que fa servir per eixugar el pinzell. Aleshores un atzar imprevisible, que potser té a veure amb la part més instintiva de l’ànima de l’artista, però no pas amb la seva voluntat, fa la feina millor que ningú: fa la feina tan bé com la natura.

Aparentment, en aquesta anècdota antiga s’atribueix un valor especial al moviment atzarós només perquè en resulta una imitació perfecta de la naturalesa. L’atzar, diríem, no es valora com a tal. Ara bé, la interpretació de Sext Empíric posa èmfasi justament en el moment en què l’individu deixa de pensar en la contradicció que hi ha entre les seves representacions mentals i els fenòmens; és a dir, en el moment en què deixa de pensar-se a si mateix com un ésser que sempre té un peu fora de la natura, perquè no solament en forma part, sinó que també l’observa i s’hi contraposa. L’individu que contempla la natura també és el pintor que la imita, i que només renunciant a la seva intervenció tècnico-intel·lectual assoleix el seu objectiu. Per això, aquí, aquesta forma de no-voluntat que és l’atzar constitueix un element valuós per si mateix. És quan l’individu renuncia a fer judicis sobre la natura que troba la natura.

Amb tot, no es produeix pròpiament un retorn, i aquesta natura retrobada tampoc no és un solucionari al qual podem recórrer per corroborar les nostres representacions mentals. El retrobament amb la natura és un lliurar-se a la simplicitat després de saber que la simplicitat no és possible. El filòsof escèptic va al mercat, menja i satisfà les seves necessitats exactament igual que la resta dels mortals, però no deixa de ser un filòsof escèptic. Apel·les pinta amb la tècnica d’un nen, però és pintor.