La caritat del llenguatge

Per a Ramon Llull, les paraules no són belles primordialment per la seva sonoritat, per la seva forma, sinó pel valor de l’ésser que signifiquen. Cavall és un mot més bell que rosa, perquè, en l’escala de la creació, els animals ocupen un lloc més elevat que les plantes. Així mateix, la paraula àngel és superior a home, i enteniment a pedra. Portada aquesta concepció a l’extrem, el discurs més bell consistiria en una repetició infinita de la paraula Déu. La teoria lul·liana de la bellesa verbal anul·la els dilemes estilístics i resol el problema de la traducció, perquè pressuposa que l’estructura ontològica subjacent és prèvia, comuna als idiomes naturals i igualment accessible a tots ells. (En la poesia postsimbolista trobem una herència remota d’aquesta visió: les paraules poètiques que hi abunden –silenci, mirall, buit, no-res, abisme– tenen sempre un deix metafísic, com si no fossin ben bé d’aquest trist món sublunar, com si es tractés de fites que delimiten la tragèdia existencial d’un home caigut del cel.)

Llull clou la seva Retòrica nova (per cert, l’edició d’Obrador Edèndum és excel·lent) amb deu exemples sobre la caritat. El darrer de tots porta l’epígraf: «Com la caritat fa belles les paraules lletges.» Parla d’una dona humil que voldria, si sabés en quina estança habitava Déu, netejar-li la casa, rentar-li els plats, preparar-li el menjar, fer-li el llit i rentar-li els peus amb aigua calenta. Un vell renya la dona perquè la seva pregària «fàtua i lletja» no es correspon amb la veritat, és a dir amb l’evidència que el Déu omnipresent, omnipotent i etern no podria viure mai en cap estança. Amb tot, més endavant, malgrat que les paraules de la dona no designin pròpiament l’ésser (com, segons la preceptiva lul·liana, haurien de fer per ser belles), l’ancià reconeix que la seva caritat les omple de bellesa. Així, a l’últim moment, tot el castell de la retòrica metafísica se’n va a terra. I d’aquest esplendorós esfondrament en resulta la veritable bellesa del llenguatge.