Goethe, com més vell es feia, més s’aferrava a la seva voluntat de salut. S’imaginava els antics com una gent que sabia viure d’una manera sana l’instant present, i aquesta visió l’ajudava a alçar-se per damunt dels moderns, aquella colla de poetes que s’entretenien comptant-se les nafres i buscant-se les malalties de l’ànima. En el Divan, després del poema «Cançó i figura», n’hi ha un que tracta justament d’això. Provo de traduir-lo:

ARDIDESA

¿Quina és, de la salut de l’home,
tothora la raó?
El soroll a tothom agrada
si es torna so rodó.

Aparta tots els entrebancs,
la voluntat estreta!
Abans de posar-se a fer cants,
ha de viure el poeta.

Així per l’ànima ressona
el dring pur de la vida!
¿Que té el poeta un pes al cor?
Sap guarir la ferida.