Medea i l’assassinat a distància

D’ençà de l’inici del confinament, a La Casa dels Clàssics hem promogut un club de lectura de clàssics a Twitter, que podeu trobar a l’etiqueta #llegimclàssics. L’obra del mes d’abril ha sigut la Medea d’Eurípides. Hem anat publicant articles que miren d’acostar-se des d’avui a les preguntes que planteja el text. Fa un parell de setmanes va sortir el de la directora de La Casa dels Clàssics, Sira Abenoza, «D’Antígona a Medea: de la compassió a la ira», i aquí sota podeu llegir el que he escrit jo.

—————–

Hi ha els qui passen el confinament sols i alhora hiperconnectats. Hi ha els qui el passem amb els fills i intentem desdoblar-nos en mestres i individus productius. Hi ha múltiples combinacions de cures, solitud, estrès, angoixes sanitàries i econòmiques. Totes tenen una cosa en comú: quan s’ensorren les rutines, emergeix més clara que mai la nostra naturalesa social.

De tots els vídeos que circulen aquests dies, n’hi ha un que m’ha quedat gravat: el d’una senyora que cridava «assassí!» a un home que estava assegut tot sol en un banc. Deu ser la forma d’assassinat més abstracta que hem imaginat mai. S’hi ajunten una concepció paranoica de l’estadística, la ràbia de no poder sortir, els desequilibris que provoca el confinament.

Aquest homicidi a distància fa pensar, per contrast, en l’assassinat més íntim, el de Medea quan mata els fills. Medea sap exactament el que fa: trenca els vincles més estrets i més forts. L’home que seu sol al banc no fa res: la indignació que desperta neix d’un càlcul sense vincles, d’una moral pseudocientífica, inculcada en molt poc temps.

Els contraris s’il·luminen mútuament. Al fons de la Medea d’Eurípides hi ha la idea que no som més que els nostres lligams. Així, si una persona no en té, sembla que no hauria de ser res. Medea ho ha deixat tot enrere: després de cometre traïcions i enganys no pot tornar a casa ni es pot quedar a la ciutat del marit. Ella i Jàson van a parar a Corint, i allà l’únic vincle que la pot protegir és el del matrimoni. Per això, quan Jàson l’abandona per casar-se amb la filla del rei, Medea queda totalment desarrelada. Medea és l’estrangera, l’altra per excel·lència, i els seus coneixements de bruixeria i el seu caràcter irascible encara reforcen aquesta estranyesa. Si ens ho mirem així, l’infanticidi té una mena de lògica embogida: un cop eliminats tots els vincles protectors, per Medea matar els fills és alhora una venjança contra Jàson i el desarrelament complet. És trencar l’últim lligam.

Conquereix la llibertat, així, Medea? Ella ve d’una estirp de déus i bruixes; té alguna cosa d’ésser sobrehumà amb el qual no podem identificar-nos. Fora de la vida civilitzada de la polis només es pot ser una bèstia o un déu, i acabem veient Medea mig divinitzada, dalt el carro volador del déu Sol. Aquesta mena de llibertat que conquereix no tenia res de modèlic per al públic d’Eurípides: més aviat la convertia en una figura inquietant.

La idea que una persona no és res més que allò que els seus vincles li deixen ser té una història llarguíssima. Només entra en crisi quan s’escampa la fe moderna en l’individualisme: som subjectes lliures, ens forgem el nostre destí, el talent i els esforços ens dibuixen la vida dins un camp de possibilitats infinites.

Aquests dies de control i delació, tornem a veure que nosaltres sols, aïllats a casa, no som res, i que la relació sana amb els nostres és l’únic que ens pot salvar. Prendre’n consciència i tenir cura d’aquesta comunitat mínima és de les coses que podem començar a fer ara, per sortir amb més força. La llibertat —aquesta llibertat que haurem de defensar amb ungles i dents— serà un do dels vincles que ens fan sentir segurs.

La quietud i els girs

En les estàtues arcaiques que anomenem kouroi, tot és unívoc, i l’aparença i l’existència són una mateixa cosa. La seva frontalitat rígida imposa a l’espectador un únic punt de vista vàlid, des del qual es veu tot allò que cal veure: una figura immòbil amb els braços enganxats al cos, en un moment ni massa tens ni massa relaxat, una superfície esculpida sense virtuosismes, i un somriure esquemàtic que a nosaltres, fills de la sofisticació, ens pot semblar primitivament misteriós, però que potser no era sinó una manera de fer l’estàtua plaent a la vista. No hi ha misteri ni voluntat de misteri. El kouros és senzillament allò que veu tota persona situada en l’única posició correcta, la frontal. Veure’l és saber-lo. No hi ha obliqüitat ni distorsió.

Però quan els cossos comencen a torçar-se i a adoptar postures inestables, o simplement deixen d’imposar un únic punt de vista, o fins i tot exigeixen que la persona que els vulgui entendre es mogui en cercle al seu voltant, l’estàtua ja no és igual per a tothom qui la contempla: hi ha tantes aparences com punts de vista diferents. I el mateix segle en què les escultures comencen a moure’s -pensem en el Discòbol– és el segle dels sofistes i del teatre d’Eurípides, que constitueix en bona mesura una reflexió dramatitzada sobre els mots enganyosos i la feblesa de les opinions humanes. Mil·lennis més tard, Rilke podrà escriure a propòsit d’una escultura de Rodin:

És meravellós caminar lentament al voltant d’aquest marbre: el llarg camí, llarg de debò, al voltant de la corba generosament desplegada d’aquesta esquena, cap al rostre que es perd en la pedra com en un gran plor, cap a la mà que, com una flor darrera, torna a parlar ben fluix de la vida, al fons del glaç etern del bloc. (Auguste Rodin)

'Danaide' de Rodin

Es tracta de la Danaide de l’any 1889. Després d’assassinar els seus marits la nit de noces, les danaides, les filles de Dànaos, van ser condemnades a omplir d’aigua unes gerres foradades en el món dels morts. El seu moviment mític és alhora infinit i circular, i té una finalitat que no s’assoleix mai perquè l’aigua s’escola sempre, com el moviment del contemplador d’avui, que dóna voltes amb impaciència entorn de l’estàtua.