L’art d’explicar històries

De vegades em diverteixo imaginant-me que Homer existeix, ha après de lletra (ha resultat que no era cec) i és professor d’una escola d’escriptura. I que a partir de l’experiència de compondre la Ilíada redacta les normes bàsiques de l’art d’explicar històries:

  1. Respecta en la mateixa mesura els dos bàndols de la guerra.
  2. Fes que el protagonista sigui excessiu. Fes que el seu enemic sigui noble i admirable.
  3. Fes girar tota la narració, per extensa que sigui, al voltant d’un sol tema. Anuncia’l al començament de tot.
  4. Disposa al llarg de la narració uns quants moments de tensió en què compareguin els protagonistes. En cadascun d’aquests moments la tensió ha de ser més elevada que en l’anterior. Un cop assolit el clímax, retorna a la calma.
  5. Entre els moments de tensió posa-hi llargues escenes estereotipades amb personatges secundaris. Que no facin ombra als moments centrals.
  6. Recrea’t en els detalls de les escenes i adorna’ls amb paraules excel·lents. Que tot sigui més elevat que el món del teu públic.
  7. No diguis res que no es pugui dir amb les paraules dels teus avantpassats.
  8. Estigues segur dels valors dels protagonistes i fes-los trontollar amb violència.
  9. Fes que en cada escena es manifesti la lluita per l’honor i l’esforç d’excel·lir.
  10. Pensa sempre en el poder de la pietat, però no el facis actuar fins al final.

Tot seguit, naturalment, Homer afegiria que aquestes normes no valen res, que les llistes són un invent perniciós d’una època decadent i que cal retornar sempre al seu poema, a la concreció dels versos i les escenes, per comprendre de debò què significa narrar.

Després tinc temptacions de fer parlar de la mateixa manera el redactor del Gènesi, i Chrétien de Troyes, i Joanot Martorell i Cervantes, i Stendhal, Flaubert, Kafka, Faulkner.

En certa manera, això és el que faré al curs L’art d’explicar històries, de l’Alliance Française de Sabadell, que comença aquest dijous. Seran quatre sessions vertiginoses per recórrer gairebé tres mil anys. Trobareu tota la informació clicant aquí. Si veniu, ens esforçarem a mirar amunt.

Filosofia i literatura a Girona

La història de la relació entre els escriptors i els filòsofs va començar amb aquesta frase d’Heràclit: «Homer es mereix que el facin fora dels certàmens a cops de bastó, i Arquíloc també». Poc després Aristòfanes va presentar Sòcrates com un tocaboires hipòcrita. Tot i alguna treva enganyosa, la cosa no ha millorat gaire.

A partir de la setmana vinent, a Girona, rascarem una mica en aquesta vella història de desconfiança i llums refractades. Posarem obres canòniques a la vora de discursos filosòfics, a veure com s’ignoren, s’anul·len, s’il·luminen o entren en incandescència. De Parmènides i Èsquil a Pla i Borges, i tot de franc. Com sempre, hi esteu convidats.

(Si voleu assegurar-vos una plaça a les conferències fareu bé d’inscriure-us-hi.)

Pòster Filosofia i Literatura-1.png

Carn suosa i sangnanta

Deu ser l’escena més cèlebre de la Ilíada. Cap a la fi del cant sisè, abans d’entrar en combat, Hèctor s’acomiada d’Andròmaca i del seu fill Astíanax, que va a coll de la dida. El guerrer fa el gest d’agafar la criatura; Astíanax, però, es gira amb un xiscle cap al pit de la dona, esglaiat pel bronze de l’armadura i per la crinera que oneja amenaçadora dalt de l’elm. Sobre l’escena, un escoliasta anònim va escriure: «Aquests versos (466-469) són tan plens de vivacitat que no només sentim parlar dels fets, sinó que els veiem davant nostre; el poeta, prenent aquesta escena de la vida, ha assolit el grau més elevat de la mimesi.»

Aquesta caracterització —més que sentir les paraules, veiem les coses evocades— es va convertir en un lloc comú dels tractats retòrics antics. Els grecs es referien al fenomen amb el terme ἐνάργεια, els llatins amb euidentia. Malgrat les tècniques que es recomanaven per obtenir aquest efecte, es tracta d’un fenomen molt més fàcil d’explicar amb exemples que no pas de descriure en el seu funcionament intern. Potser hi intervé massa la imaginació del lector, fins i tot el seu pòsit d’experiències, perquè se’n puguin oferir receptes universals.

Als Records de la darrera carlinada Marià Vayreda va dibuixar unes quantes escenes que excel·leixen en l’ús d’aquest recurs. El capítol «Desesperació» se centra en la batalla de Prats de Lluçanès. La secció de cavalleria en què servia Vayreda va quedar atrapada a llevant de la vila, on el terreny s’enfonsa abruptament i la carretera salva el desnivell fent amples ziga-zagues. Amenaçats per la infanteria enemiga, els carlins van començar a avançar per aquells llargs braços, que els obligaven a recórrer desenes de metres per baixar uns quants pams. Els cavalls no els permetien fugir de cap altra manera. Els soldats governamentals, en canvi, podien davallar en línia recta; només els calia saltar un parell de metres i esperar asseguts, amb el fusell a l’espatlla, que els enemics passessin per sota. Us podeu imaginar el carnatge que van fer. Els carlins corrien com bojos formant una massa compacta, per protegir-se els uns als altres. La prosa suggereix magistralment la sensació que la fugida no s’acabava mai. Després vénen unes ratlles que, sens dubte, haurien impressionat aquell escoliasta anònim:

Quan la carretera prengué un altre tirat, permetent distanciar-nos un poc de nostres perseguidors, essent lo foc d’aquestos menos mortal, s’afluixà aquell pilot de carn suosa i sangnanta, allargant-se la filera. Allavores se vegé mellor l’estrago sofert: molts a quins aguantava sols l’empenta que portaven o l’ardència de la sang, anaven caient l’un després de l’altre. Per augment d’horror, un cavall que, ferit de no sé quina part, corria desficiós i esbufegant amunt i avall de les files, amb lo cap alt, llençant rabents, per boca i nassos, dolls de sang pel bleix pulverisada, acabava de tenyir-nos a tots de vermell. Aixís, fins los qui, per miracle, estàvem encara il·lesos, semblàvem tots mossos de l’escorxador…