Plató a l’Ateneu

«El Plató que Paolo Caliari, Il Veronese, va pintar per a la Biblioteca de Sant Marc de Venècia és un home que alça la mirada enlaire buscant les formes intel·ligibles, que són lluny d’aquest món. Tanmateix, malgrat els esforços del filòsof, que s’està dret dins una fornícula com un sant, la volta de pedra li limita el camp de visió i li ombreja lleugerament el rostre. Podem veure-ho com una ironia: el pensador que cerca la llum de les idees supracelestials –i al capdamunt de totes elles el Bé, que és, per als ulls de l’ànima, tan enlluernador com ho és el sol per als ulls del cos– acaba cobert de penombra. Ara, si mirem el quadre amb més deteniment, ens adonem que la primera impressió només és una part de la veritat: aquest Plató no solament mira enlaire, cap a les formes ideals, sinó que també es posa les mans al pit com si es protegís d’alguna amenaça, i alhora aparta la mirada dels homes i del món terrenal, potser amb una certa arrogància. El seu gest expressa fins a quin punt li resulta insignificant l’existència quotidiana.

De fet, no sabem del cert si Il Veronese pensava en Plató quan pintà aquest home de posat entre místic i esquerp, però és ben significatiu que la tradició l’hagi identificat amb el filòsof atenès. Els trets que distingim en la figura de la Biblioteca de Sant Marc encara tenen molt de pes en les interpretacions populars de Plató que circulen en els nostres dies. Hom tendeix a imaginar-se’l com un filòsof que pensa d’una manera gairebé exclusiva en un “altre món” superior, com un constructor distant d’utopies que no s’embrutiria mai barrejant-se amb la vulgar realitat palpable.

El lector que parteixi d’aquesta imatge del fundador de l’Acadèmia trobarà desconcertants les cartes que presentem en aquest volum.»

(De la introducció a les Cartes platòniques)

———

Dimecres vinent, 27 de gener, a dos quarts de vuit, en Ramon Alcoberro, l’Antoni Bosch-Veciana, l’Oriol Ponsatí-Murlà i un servidor presentem la traducció que he fet de les Cartes platòniques, la primera en català, a la Sala d’Actes de l’Ateneu Barcelonès (c. de la Canuda 6). Tots els qui passeu per aquesta casa hi esteu convidats.

Benn i l’esperit

El to del Gottfried Benn jove té molt a veure amb allò que observa, admirat, el seu primer editor, A. R. Meyer: qui escriu aquells poemes no ve de la teoria, sinó de les experiències de la professió mèdica. Coneix la realitat palpable que s’amaga rere les paraules i les fa servir en conseqüència, sense deixar-se encotillar per la convenció lírica. S’adscriu a una parcel·la del real que l’obsedeix: la de la putrefacció i el decaïment de la carn, la de l’animalitat de l’home que es creu cultura, la de la força i la impotència de la sang. Tot això pot provenir, en part, d’una certa interpretació biològica de Nietzsche, però l’única filiació que aparentment assumeixen els seus poemes primerencs és la de la realitat irrevocable del tanatori. La concreció del llenguatge, juntament amb la seva precisió col·loquial, és el que fa tan difícil de traduir els versos del primer Benn i de trobar un to adequat per reescriure’ls en una altra llengua: és el que els fa específics i únics. És també aquest llenguatge contundent com un cop de puny i exacte com un manual de medicina el que situa Benn en un lloc de privilegi respecte dels altres expressionistes, que comparteixen amb ell el mateix estat d’ànim depressiu, l’ambient de derrota, una sensació de viure el crepuscle de la humanitat.

Cal no confondre, amb tot, la visceralitat d’aquesta poesia amb l’absència de tot idealisme. Aquí, la carnalitat militant i violenta evoca, ex negativo, el Geist, l’esperit que travessa i ultrapassa la mort. Recordem que, cap al final de la seva vida lírica i biològica, Benn subscriu ple d’admiració aquella frase famosa del pròleg de la Fenomenologia de l’esperit: “La vida de l’esperit no és la que es deixa atemorir per la mort i es manté apartada de la devastació, sinó la que suporta la mort i s’hi perpetua.” En el to cantabile i nostàlgic de la seva poesia tardana tot això es veu més clar. Ja ben allunyat de la precisió necroscòpica dels primers versos, Benn hi parla del món com una desfeta i practica la poesia com un triomf:

du kennst dein schwaches Boot –
kommt, öffnet doch die Lippen,
wer redet, ist nicht tot.

(Coneixes prou la teva barca fràgil…,
veniu, obriu els llavis,
qui parla no és mort.)