La pega dels contes –dels contes en general– és que solen necessitar trucs evidents. Com a lector, m’emprenya el moment en què el text em diu: «Mira, ara ho capgiro tot, no t’ho esperaves, eh?» Però què hi farem: cada gènere té els seus requisits, i cal admetre’ls no pas com l’objectiu de l’escriptura, sinó com el marc dins el qual es pot donar la paraula a coses i a fets que no tenen res a veure amb aquests requisits. El marc sempre és necessari, encara que només ho sigui perquè puguem desbordar-lo.

El llibre A butxacades (Labreu, 2011), de Joan Todó, triomfa en l’art de desbordar. Servint-se, si convé, dels trucs de rigor, parla de detalls del món amb una precisió entre trista i hilarant, en una llengua espectacular i sobretot eficaç, i des de la identificació amb una geografia ultralocal. De fet, el llibre mostra fins a quin punt geografia i llenguatge són el mateix. D’altra banda, els seus protagonistes no es deixen esquematitzar pels clixés periodístics i ideològics que ens esperen a cada cantonada: quan cal, es tornen malparits sense deixar de ser víctimes. És cert que, en alguns personatges secundaris, la cosa pot semblar més dubtosa; algú hi podria veure una certa adulació dels que no tenen poder per la via de l’acusació sistemàtica dels que en tenen. Però sempre són els personatges mateixos els qui recorren a aquests mètodes, i sempre hi ha detalls que els qüestionen. Al capdavall, els protagonistes dels contes són magníficament vius, perquè parlen més des de les seves circumstàncies que no pas des dels bons sentiments del narrador.

(Faig un incís. Veig que ha agradat força el relat «L’heroi salva la donzella», que està bé, però no em sembla dels més bons, perquè és l’únic al qual es pot aplicar l’aforisme de Lichtenberg: «Fer justament el contrari també és imitar: és imitar el contrari.» Encara som fills de la Inquisició: ens encanten els escàndols controlats. I ens reconforta que els herois que tothom admira siguin uns malvats, perquè això ens permet desentendre’ns de la feixuga ètica de l’heroisme.)

A butxacades també és un llibre sobre la representació i els problemes que implica. Des de l’aprenent de pintor que, després de copiar unes quantes il·lustracions, es queda paralitzat la primera vegada que intenta reproduir la naturalesa, fins al client de bar que diu «que no, que no m’ho invento, que ho sé de bona font, però hosticana, què et penses, que el gravaven en vídeo? T’ho explico com ho sé, i prou», els contes recorren els dilemes de la mimesi tot sent un exemple memorable de mimesi. Aquí em seria impossible exposar totes les ramificacions i tots els matisos d’aquestes reflexions metaliteràries. Però també cal dir que amb això sol, amb aquest vici solitari d’escriptor, no n’hi hauria prou per fer un bon llibre de relats. A butxacades parla del món, d’un món concret, amb un art constructiu admirable i amb un estil únic. I això no passa gaire sovint. Celebrem-ho. I després rellegim, naturalment.