En les estàtues arcaiques que anomenem kouroi, tot és unívoc, i l’aparença i l’existència són una mateixa cosa. La seva frontalitat rígida imposa a l’espectador un únic punt de vista vàlid, des del qual es veu tot allò que cal veure: una figura immòbil amb els braços enganxats al cos, en un moment ni massa tens ni massa relaxat, una superfície esculpida sense virtuosismes, i un somriure esquemàtic que a nosaltres, fills de la sofisticació, ens pot semblar primitivament misteriós, però que potser no era sinó una manera de fer l’estàtua plaent a la vista. No hi ha misteri ni voluntat de misteri. El kouros és senzillament allò que veu tota persona situada en l’única posició correcta, la frontal. Veure’l és saber-lo. No hi ha obliqüitat ni distorsió.

Però quan els cossos comencen a torçar-se i a adoptar postures inestables, o simplement deixen d’imposar un únic punt de vista, o fins i tot exigeixen que la persona que els vulgui entendre es mogui en cercle al seu voltant, l’estàtua ja no és igual per a tothom qui la contempla: hi ha tantes aparences com punts de vista diferents. I el mateix segle en què les escultures comencen a moure’s -pensem en el Discòbol– és el segle dels sofistes i del teatre d’Eurípides, que constitueix en bona mesura una reflexió dramatitzada sobre els mots enganyosos i la feblesa de les opinions humanes. Mil·lennis més tard, Rilke podrà escriure a propòsit d’una escultura de Rodin:

És meravellós caminar lentament al voltant d’aquest marbre: el llarg camí, llarg de debò, al voltant de la corba generosament desplegada d’aquesta esquena, cap al rostre que es perd en la pedra com en un gran plor, cap a la mà que, com una flor darrera, torna a parlar ben fluix de la vida, al fons del glaç etern del bloc. (Auguste Rodin)

Es tracta de la Danaide de l’any 1889. Després d’assassinar els seus marits la nit de noces, les danaides, les filles de Dànaos, van ser condemnades a omplir d’aigua unes gerres foradades en el món dels morts. El seu moviment mític és alhora infinit i circular, i té una finalitat que no s’assoleix mai perquè l’aigua s’escola sempre, com el moviment del contemplador d’avui, que dóna voltes amb impaciència entorn de l’estàtua.