Bítola, avui, és la tercera ciutat més poblada de la República de Macedònia, l’estat que la Unió Europea anomena oficialment, encara, Exrepública Iugoslava de Macedònia. Durant segles sota domini otomà, la ciutat es troba en una zona on s’entrecreuaven les ambicions territorials gregues, búlgares i sèrbies. És difícil determinar amb precisió la seva composició ètnica històrica, perquè les estadístiques antigues solen inflar desmesuradament els nombres d’un grup o un altre d’acord amb les pretensions nacionals de qui les ha elaborades. El darrer cens oficial macedoni indica que el 2002, dels gairebé 100.000 habitants de Bítola, més de 80.000 eren d’ètnia macedònia. La resta eren albanesos, zíngars, valacs, turcs, serbis i bosníacs, més unes 500 persones englobades sota l’etiqueta altres. És probable que una part d’aquests darrers fossin grecs, l’únic grup ètnic històric de la regió que el cens no té en compte com a tal.

Els noms de la ciutat resumeixen la tortuosa història i la complexa geografia humana de la zona. De l’antiga denominació eslava Obitel (‘monestir’) provenen el serbi Битољ (Bitolj), oficial a partir del 1913, després de les Guerres Balcàniques; l’actual forma macedònia Битола (Bítola), oficial d’ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial; i també Bituli, en la llengua de la minoria aromanesa. Monastir era el nom que s’emprava oficialment durant la dominació otomana; Μοναστήρι (Monastiri) era la denominació dels grecs; Manastiri, la dels albanesos; i Manastır, el nom turc. Malgrat les successives denominacions oficials, tots aquests noms s’han fet servir simultàniament al llarg de la història: cada grup lingüístic emprava (i en part encara empra) el seu.

Bítola és l’escenari d’un capítol colpidor de la novel·la La vida dins la tomba, de l’escriptor grec Stratis Myrivilis (1892-1969), que narra les experiències militars d’un grec al front balcànic de la Primera Guerra Mundial. En aquest breu text hi ha reconcentrada tota la tensió ètnica dels Balcans: un grec, aliat dels serbis en una guerra que els enfronta als búlgars, descobreix, en el que aleshores era Sèrbia, una vila poblada per grecs (potser en gran part valacs hel·lenitzats), els quals es queixen de l’opressió a què els sotmeten precisament els seus aliats serbis:

De nit vam entrar a Monastiri. I de nit en vam sortir. És una gran vila sèrbia, de població grega. Als carrers no hi ha fanals, a les cases no hi ha llums. Les persones que hi viuen parlen xiuxiuejant, caminen esporuguides com lladres, miren el cel amb por i habiten als soterranis i als forats que han cavat sota de casa. D’aquests forats en diuen «ambrià». (Aquí vam aprendre per primer cop la paraula, sense conèixer-ne encara el terrible sentit.) Ens vam aturar en una plaça. Ens van rebre els guies francesos i ens van orientar. És una vila del front. Ens van mostrar cases tocades pels obusos com si els hagués caigut un llamp, cases cremades per les bombes incendiàries. Les bombes vomiten un material que s’encén per parts: cada bocí salta i torna a esclatar. D’aquesta manera el foc s’escampa pertot arreu: una pluja encesa que no s’apaga amb aigua i obre ferides incurables allí on cau. […]

Podeu trobar la traducció íntegra del capítol, precedida d’una introducció d’Ernest Marcos Hierro, clicant aquí (número 3 de la revista Descord).