Una homilia

Aquest dissabte vaig complir l’encàrrec més curiós que m’han fet mai: pronunciar una homilia laica a la Fira del Llibre del Pirineu, dins la vila antiga d’Organyà. Em vaig escurar la gola moltes vegades. Us copio aquí les paraules que vaig dir. Bona tornada a tothom.

———

Germans,

Reconec que quan veig una trona, dins una església, m’agafen ganes de pujar-hi i deixar anar un sermó. Deu tenir el seu què cridar a la penitència des d’allà dalt. Afortunadament per a tots nosaltres, els organitzadors s’han estimat més fer-me parlar fora de l’església, i espero que això moderarà els meus impulsos sermonejadors.

Aquests dies, per preparar-me el discurs, he llegit les Homilies d’Organyà, les de veritat, i m’he adonat que comencen esmentant les llengües humanes i el llenguatge dels àngels. El predicador hi diu que si algú enraonés tan bé com un àngel i en totes les llengües del món, i fos cast i abstinent, tot això no li serviria de res per salvar-se, si a més a més no tingués caritat. Diu que hi ha paraules precioses però buides, paraules que sonen però no acaben d’arribar enlloc; diu que són com les campanes, que s’esforcen a tocar per a tothom, però només les senten els qui hi són a la vora.

És bonic que el text més antic de la nostra història literària parli de totes les llengües humanes i del llenguatge dels àngels. Però com deu ser, aquest llenguatge dels àngels? Per estrany que sembli, últimament, vull dir aquests dos últims mil·lennis, molts savis s’han fet aquesta pregunta. Diuen que seria un llenguatge sense carn; un llenguatge fet només de paraules intel·lectuals, abstractes, sense relació amb els sentits del cos. No sé si tenim capacitat per imaginar una cosa així. Seria com un seguit de fórmules matemàtiques sonores, que juguen, que giravolten, que gaudeixen de dir-se a si mateixes; un llenguatge volador que no serviria per dir res d’aquest món de terra feixuga on vivim. Continua llegint “Una homilia”

La caritat del llenguatge

Per a Ramon Llull, les paraules no són belles primordialment per la seva sonoritat, per la seva forma, sinó pel valor de l’ésser que signifiquen. Cavall és un mot més bell que rosa, perquè, en l’escala de la creació, els animals ocupen un lloc més elevat que les plantes. Així mateix, la paraula àngel és superior a home, i enteniment a pedra. Portada aquesta concepció a l’extrem, el discurs més bell consistiria en una repetició infinita de la paraula Déu. La teoria lul·liana de la bellesa verbal anul·la els dilemes estilístics i resol el problema de la traducció, perquè pressuposa que l’estructura ontològica subjacent és prèvia, comuna als idiomes naturals i igualment accessible a tots ells. (En la poesia postsimbolista trobem una herència remota d’aquesta visió: les paraules poètiques que hi abunden –silenci, mirall, buit, no-res, abisme– tenen sempre un deix metafísic, com si no fossin ben bé d’aquest trist món sublunar, com si es tractés de fites que delimiten la tragèdia existencial d’un home caigut del cel.)

Llull clou la seva Retòrica nova (per cert, l’edició d’Obrador Edèndum és excel·lent) amb deu exemples sobre la caritat. El darrer de tots porta l’epígraf: «Com la caritat fa belles les paraules lletges.» Parla d’una dona humil que voldria, si sabés en quina estança habitava Déu, netejar-li la casa, rentar-li els plats, preparar-li el menjar, fer-li el llit i rentar-li els peus amb aigua calenta. Un vell renya la dona perquè la seva pregària «fàtua i lletja» no es correspon amb la veritat, és a dir amb l’evidència que el Déu omnipresent, omnipotent i etern no podria viure mai en cap estança. Amb tot, més endavant, malgrat que les paraules de la dona no designin pròpiament l’ésser (com, segons la preceptiva lul·liana, haurien de fer per ser belles), l’ancià reconeix que la seva caritat les omple de bellesa. Així, a l’últim moment, tot el castell de la retòrica metafísica se’n va a terra. I d’aquest esplendorós esfondrament en resulta la veritable bellesa del llenguatge.

L’esfera de l’ésser

En el principi hi hagué una munió de monstres, déus i herois. Hem intentat posar-hi ordre i entendre’ls, però continuen essent una gernació descontrolada. Els rapsodes n’explicaven les històries, sempre parcials i mudables. De l’esforç immens que implicava recordar aquella multitud, els rapsodes no se’n consideraven capaços tots sols, i invocaven les Muses, filles de la Memòria, perquè els ajudessin. Les Muses –cantaven els rapsodes una vegada i una altra– saben totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Les coses que són, les que seran i les que foren: la multiplicitat desbordada del món i la impotència de l’ésser humà.

Parmènides d’Èlea va néixer en aquest món lluminosament impenetrable. I va fer un esforç suprem per penetrar-hi, a la recerca de la llum que ell considerava vertadera. Va escriure un poema filosòfic en la mateixa mena de versos que empraven els rapsodes per cantar els déus i els herois. En el seu text, la deessa que li revela la veritat ja no parla de totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Parla, simplement, d’«allò que és», τὸ ἐόν, en un singular desconcertant. L’esforç de Parmènides és un esforç de simplificació. Tots els monstres, tots els déus, tots els herois queden reduïts a una unitat esfèrica, eterna, immòbil. El pensador només troba pensable l’ésser unitari, impermeable a tota feblesa. La resta queda relegada a un àmbit en certa manera indecidible, poblat de paraules merament arbitràries.

La història múltiple i descontrolada va venjar-se de Parmènides mutilant-li el poema. Ara no podem llegir-lo sencer; no sabem del cert en quina mesura, en alguna secció perduda, es rescatava la diversitat de l’ésser. Sigui com sigui, Parmènides, amb l’ajuda de la seva deessa severa i gelosa, va aconseguir clavar el seu ésser esfèric, com un far, a la riba del mar de totes les coses que són, totes les que seran i totes les que foren. Per més que el seu ésser fos únic, no va poder abolir la resta de l’existent. Ara, com succeeix amb tot far, és perillós apropar-s’hi: qui ho intenta ha d’estar preparat per a tota mena de naufragis.