Quantes traïcions són necessàries per fer un clàssic contemporani?

Just abans que ens confinessin, vaig tenir la sort de fer una xerrada a la seu de la Fundació Suñol, entre peces de Warhol, l’Equip Crònica, Chillida, Miró, Tàpies i Calder. Ara em sembla l’últim record d’un món remot on la gent es parlava de ben a la vora i es tocava sense recels.

Vaig donar voltes a la noció de clàssic, a les seves associacions i al seu poder; em vaig preguntar què té de viu aquesta paraula i què té de pes mort; vaig mirar de fer-la xocar amb algunes obres «clàssiques» de l’art contemporani.

Ara podeu veure i escoltar una versió reduïda d’aquella xerrada, clicant aquí sota. La traducció de la Ilíada que hi cito és la de Pau Sabaté; la resta dels textos són o bé originals o bé traduïts per mi mateix. Quan torni a obrir, aneu a la Fundació Suñol, que val molt la pena.

Reduir, reduir, reduir…

Rrose Sélavy (Marcel Duchamp), fotografiada per Man Ray

Marcel Duchamp és dels qui més s’han apropat a l’ideal de fer de la vida una obra d’art. Per a ell, i per primera i darrera vegada, col·locar una urinari dins un museu és art, disfressar-se de Rrose Sélavy és art, respirar és art, morir d’un atac de riure és art. La seva vida alhora exemplar i inimitable fa esclatar la vella bombolla estètica. Podríem parlar, potser, d’un esteticisme absolut, perquè en ell res no queda al marge de la mirada del visitant de museu (“No es pot fer res que no sigui una obra d’art”, deia). Però també tindria sentit parlar de la negació de tot art: quan un concepte ho engloba tot, vol dir que ja no significa res de res.

Aquesta explosió és possible justament perquè Duchamp redueix l’obra d’art tradicional a l’absurd. Concretament, mostra que, en el moment històric que li ha tocat de viure, per fer una obra d’art només calen cinc elements:

  • un objecte físic qualsevol (preexistent, ready-made, que pot ser el cos mateix de l’artista),
  • un títol qualsevol,
  • un nom d’autor (real o fictici),
  • una data (posterior al 1900),
  • un públic o un espai delimitat de contemplació com ara una galeria o un museu.

Font, de Marcel Duchamp (signat R. Mutt)
Fontaine, de Marcel Duchamp (signat R. Mutt)

Aquesta voluntat de reduir pot recordar-nos, en forma de paròdia, el gest de Parmènides. El pensador d’Elea, en esmentar per primera vegada en la història d’Europa una estranya entitat anomenada “allò que és”, esfèrica, immòbil i perfecta, que resumia i condensava tota la diversitat anterior, va posar fi virtualment a una tradició i en va començar una altra. Fou un punt d’inflexió clar i enlluernador, per més que, en termes reals, el tall no fos net i que, a partir d’aleshores, les dues tradicions, la vella i la nova, convisquessin i es retroalimentessin com vasos comunicants.

Duchamp també pensa i representa una totalitat momentània que marca una ruptura. En exposar un urinari, mata l’art i el vivifica en l’hora de la seva mort. Després del seu acte d’afirmació i destrucció ja no es pot repetir el mateix gest amb la seva força original, per més que els imitadors d’artista s’entestin a intentar-ho. Si la lògica dels fets seguís la dels conceptes, potser hauríem pogut donar per acabada la història de l’art en aquell moment. Com que no és així, a partir de Duchamp les dues tradicions, la vella de la pintura d’“efectes retinals” i la nova de la ruptura i la negació, continuaran desenvolupant-se, afeblides, en fricció l’una amb l’altra, s’entrellaçaran, es refermaran en la seva pròpia precarietat, sobreviuran a la seva pròpia mort com ànimes en pena.

Aquests dies, al MNAC, es pot veure, entre altres obres de Duchamp, una bona rèplica (!) del seu urinari. He sortit de l’exposició amb un regust de tristesa, com si acabés de veure els animals dissecats d’un museu d’història natural. Els plantejaments de Duchamp han passat a formar part de la consciència general de l’estètica contemporània, però el seu art, justament pel seu caràcter únic, radical i irrepetible i per la seva vinculació amb una situació cultural molt concreta, sembla avui més mort i més lligat a un moment històric que les pintures de Miró, Cézanne o Giotto. Davant el seu urinari, s’imposa el veredicte de Hegel: ens interessa més la reflexió sobre aquesta obra d’art que no pas l’obra en si mateixa.