Bona part de la Teogonia d’Hesíode són llistes de noms, noms encaixats sòlidament en hexàmetres, noms que sovint fan l’efecte d’engendrar-se els uns dels altres en virtut d’assonàncies i paronomàsies i significats afins, i que és fàcil imaginar-se ressonant en forma d’hipnòtica salmòdia en algun festival panhel·lènic. El principi que els ordena és la genealogia: ens passen per davant dels ulls quatre generacions divines. En llegir el poema, en resseguir l’articulació d’aquests noms, tenim una clara sensació de l’esforç amb què s’ha reformulat el material previ. Qui relata un mite sempre el reelabora, i en el cas d’Hesíode, com que coneixem els precedents orientals i anatòlics d’algunes històries que narra, podem ser més conscients de la intensitat de la transformació.

En la traducció en prosa de Francesc J. Cuartero Iborra (Adesiara, 2012), els deu versos inicials del relat genealògic fan així:

Primer de tot hi hagué Caos, i després Gea d’ampli si, seu ferma per sempre de tots els immortals que habiten el cim de l’Olimp nevat; i el Tàrtar tenebrós en el fons de la terra d’amples senderes; i Eros, que és el més bell entre els déus immortals, que desconjunta els membres, i a tots els déus i a tots els homes sotmet el seny i el designi prudent dins el pit. | De Caos nasqueren Èreb i la negra Nit; i, al seu torn, de la Nit van nàixer Èter i el Dia, que ella infantà prenyada d’haver jagut amorosament amb Èreb.

Aquí ja es presenten els mecanismes bàsics. El Caos originari, etimològicament relacionat amb els verbs χάσκω i χαίνω ‘badallar’, és un gran avenc sense matèria ni forma, una simple obertura; gramaticalment, és de gènere neutre. Ell tot sol no pot generar cap ordre ni constituir cap punt de referència. Però de seguida sorgeixen Gea (un ésser femení, la Terra), Tàrtar (un ésser masculí, la part més profunda de la terra) i Eros, l’amor. Just després de la menció del Caos, doncs, es produeix la diferenciació sexual i apareix la potència que li dóna sentit convertint-la en una estructura procreadora. Com a confirmació, al final del passatge tenim notícia de l’Èter, ja nascut de la unió de l’Èreb i la Nit. La generació sexual és l’únic que emparenta aquests éssers primordials, encara sense forma definida, amb la humanitat.

La continuació és coneguda. Gea pareix Úranos, el Cel, i de la unió de tots dos en neixen els Titans, entre els quals hi ha Mnemòsine, Temis, i Cronos «de ment recargolada». El grau d’antropomorfisme d’aquests déus encara és baix. Temis i Mnemòsine personifiquen conceptes abstractes, la justícia i la memòria. Eren déus gairebé desproveïts de culte. Però amb Cronos «de ment recargolada» fa acte de presència la primera forma d’intel·ligència assimilable a la dels homes. Amb tot, com per recordar que la monstruositat encara no ha quedat enrere, Gea engendra en aquest moment uns éssers de cent braços i cinquanta caps que Hesíode qualifica d’«informes».

Tot i que en la generació de Gea i Úranos ja existeix Eros, la força que porta a procrear, el procés de l’avenç generacional no es realitza d’una manera completa, perquè Úranos no permet que els fills acabin de néixer: amagant-los sota terra, els manté dins el si de Gea, com si no haguessin vist mai la llum. Quan Cronos, armat amb una falç, castra el seu pare i li arrabassa el poder, ho fa atenent un prec de la mare Gea, que vol que els fills vengin «el malvat ultratge»; vet aquí el primer acte violent motivat per un impuls justicier, un acte que ha d’acostar el món a un ordre just. No és casual que una de les titànides sigui Temis, la Justícia: un cop nascuda una divinitat d’aquesta mena, el principi que representa comença a ser operatiu dins la història mítica.

En el pas a la generació següent, la dels déus olímpics, el nou sobirà Cronos torna a bloquejar el principi genealògic: engoleix les criatures que li pareix Rea. Però quan ha d’infantar Zeus, el seu últim fill, Rea es confabula amb Gea i Úranos; amaguen el nadó en una cova i fan empassar a Cronos una pedra embolcallada. Mentrestant, sabem que Zeus creix de pressa i prepara la venjança en aliança amb els residus monstruosos de les generacions anteriors, els éssers d’un sol ull —que li lliuren el tro, el llamp i el llampec— i els cent-braços. Durant la guerra el món sencer trontolla, com si estigués a punt d’esfondrar-se el meticulós ordre familiar que ha anat construint Hesíode. Després de vèncer, confiat en les armes que li han donat els seus aliats preolímpics, Zeus regna definitivament sobre els mortals i sobre els immortals.

En aquesta història que va del Caos primordial fins a Zeus, la naturalesa dels déus que hi intervenen es va modificant. El pas del temps, expressat en la successió de les generacions, porta vers formes cada vegada més humanes, cap a un entorn més previsible i acollidor. El procés cap a un major antropomorfisme s’atura amb els déus olímpics, que representen l’ordre actual. Zeus s’enfrontarà encara a alguns monstres, com ara Tifeu, i els rengles divins s’ampliaran amb fills del pare dels déus, però l’ordre ja no experimentarà cap canvi essencial. La monstruositat primigènia ha estat dominada, diferenciada, relegada a algunes zones marginals del nou ordre. Una de les funcions principals del mite, com observava Hans Blumenberg, és crear distància respecte de les coses sinistres i inquietants. En endavant, Zeus ja es comportarà com un simple pare de família dotat de poder reial, amb els seus adulteris clandestins i la seva supervisió benhumorada de l’univers. Els fills ja no l’amenaçaran, sinó que s’integraran en l’ordre vigent. La diversitat dels déus olímpics, cadascun d’ells amb una atribució específica, garantirà el bon curs del món, sotmès a la justícia del sobirà. La constitució d’aquest ordre olímpic és la consagració d’un ordre jurídico-social: l’ordre en què vivien els grecs que s’explicaven aquest mite.