Us copio aquí sota les paraules que vaig dir dilluns a la presentació del llibre Perennia, al costat de l’autora, la Mònica Miró Vinaixa, i l’editora de Godall Edicions, la Matilde Martínez Sallés. En aquest text digital no en deu quedar cap rastre, però a la llibreria Documenta es va crear una atmosfera realment agradable, com passa poques vegades. El llibre, ja ho sabeu, el trobareu a les llibreries, fins i tot a les parades de Sant Jordi.

————

Tots deveu haver vist algun cop la via sepulcral d’època romana que hi ha a la plaça de la Vila de Madrid, vora l’Ateneu Barcelonès. És un camí flanquejat de tombes que conduïa a la porta que encara es conserva a la plaça Nova, al costat de la Catedral, on començava la ciutat antiga. Els barcelonins d’aquell temps, quan sortien als afores a passejar, caminaven entre sepulcres, entre epitafis. Passejaven i llegien.

Els antics llegien sempre en veu alta. Això vol dir que, quan s’aturaven davant una tomba, prestaven la seva veu al difunt, als seus familiars o al sepulcre que parlava per ells. Cada caminant s’afegia a la cadena de solidaritats que es forma al voltant de la mort: del difunt als seus estimats, dels estimats al vianant desconegut. Totes aquelles lletres estaven gravades amb l’esperança que els caminants les farien ressonar. Aquesta era la immortalitat més immediata, potser la que donava més escalfor: una immortalitat sempre a punt de trencar-se, feta d’una successió de moments de record. Continua llegint «Les veus dels morts»