Benn i l’esperit

El to del Gottfried Benn jove té molt a veure amb allò que observa, admirat, el seu primer editor, A. R. Meyer: qui escriu aquells poemes no ve de la teoria, sinó de les experiències de la professió mèdica. Coneix la realitat palpable que s’amaga rere les paraules i les fa servir en conseqüència, sense deixar-se encotillar per la convenció lírica. S’adscriu a una parcel·la del real que l’obsedeix: la de la putrefacció i el decaïment de la carn, la de l’animalitat de l’home que es creu cultura, la de la força i la impotència de la sang. Tot això pot provenir, en part, d’una certa interpretació biològica de Nietzsche, però l’única filiació que aparentment assumeixen els seus poemes primerencs és la de la realitat irrevocable del tanatori. La concreció del llenguatge, juntament amb la seva precisió col·loquial, és el que fa tan difícil de traduir els versos del primer Benn i de trobar un to adequat per reescriure’ls en una altra llengua: és el que els fa específics i únics. És també aquest llenguatge contundent com un cop de puny i exacte com un manual de medicina el que situa Benn en un lloc de privilegi respecte dels altres expressionistes, que comparteixen amb ell el mateix estat d’ànim depressiu, l’ambient de derrota, una sensació de viure el crepuscle de la humanitat.

Cal no confondre, amb tot, la visceralitat d’aquesta poesia amb l’absència de tot idealisme. Aquí, la carnalitat militant i violenta evoca, ex negativo, el Geist, l’esperit que travessa i ultrapassa la mort. Recordem que, cap al final de la seva vida lírica i biològica, Benn subscriu ple d’admiració aquella frase famosa del pròleg de la Fenomenologia de l’esperit: “La vida de l’esperit no és la que es deixa atemorir per la mort i es manté apartada de la devastació, sinó la que suporta la mort i s’hi perpetua.” En el to cantabile i nostàlgic de la seva poesia tardana tot això es veu més clar. Ja ben allunyat de la precisió necroscòpica dels primers versos, Benn hi parla del món com una desfeta i practica la poesia com un triomf:

du kennst dein schwaches Boot –
kommt, öffnet doch die Lippen,
wer redet, ist nicht tot.

(Coneixes prou la teva barca fràgil…,
veniu, obriu els llavis,
qui parla no és mort.)