Carn suosa i sangnanta

Deu ser l’escena més cèlebre de la Ilíada. Cap a la fi del cant sisè, abans d’entrar en combat, Hèctor s’acomiada d’Andròmaca i del seu fill Astíanax, que va a coll de la dida. El guerrer fa el gest d’agafar la criatura; Astíanax, però, es gira amb un xiscle cap al pit de la dona, esglaiat pel bronze de l’armadura i per la crinera que oneja amenaçadora dalt de l’elm. Sobre l’escena, un escoliasta anònim va escriure: «Aquests versos (466-469) són tan plens de vivacitat que no només sentim parlar dels fets, sinó que els veiem davant nostre; el poeta, prenent aquesta escena de la vida, ha assolit el grau més elevat de la mimesi.»

Aquesta caracterització —més que sentir les paraules, veiem les coses evocades— es va convertir en un lloc comú dels tractats retòrics antics. Els grecs es referien al fenomen amb el terme ἐνάργεια, els llatins amb euidentia. Malgrat les tècniques que es recomanaven per obtenir aquest efecte, es tracta d’un fenomen molt més fàcil d’explicar amb exemples que no pas de descriure en el seu funcionament intern. Potser hi intervé massa la imaginació del lector, fins i tot el seu pòsit d’experiències, perquè se’n puguin oferir receptes universals.

Als Records de la darrera carlinada Marià Vayreda va dibuixar unes quantes escenes que excel·leixen en l’ús d’aquest recurs. El capítol «Desesperació» se centra en la batalla de Prats de Lluçanès. La secció de cavalleria en què servia Vayreda va quedar atrapada a llevant de la vila, on el terreny s’enfonsa abruptament i la carretera salva el desnivell fent amples ziga-zagues. Amenaçats per la infanteria enemiga, els carlins van començar a avançar per aquells llargs braços, que els obligaven a recórrer desenes de metres per baixar uns quants pams. Els cavalls no els permetien fugir de cap altra manera. Els soldats governamentals, en canvi, podien davallar en línia recta; només els calia saltar un parell de metres i esperar asseguts, amb el fusell a l’espatlla, que els enemics passessin per sota. Us podeu imaginar el carnatge que van fer. Els carlins corrien com bojos formant una massa compacta, per protegir-se els uns als altres. La prosa suggereix magistralment la sensació que la fugida no s’acabava mai. Després vénen unes ratlles que, sens dubte, haurien impressionat aquell escoliasta anònim:

Quan la carretera prengué un altre tirat, permetent distanciar-nos un poc de nostres perseguidors, essent lo foc d’aquestos menos mortal, s’afluixà aquell pilot de carn suosa i sangnanta, allargant-se la filera. Allavores se vegé mellor l’estrago sofert: molts a quins aguantava sols l’empenta que portaven o l’ardència de la sang, anaven caient l’un després de l’altre. Per augment d’horror, un cavall que, ferit de no sé quina part, corria desficiós i esbufegant amunt i avall de les files, amb lo cap alt, llençant rabents, per boca i nassos, dolls de sang pel bleix pulverisada, acabava de tenyir-nos a tots de vermell. Aixís, fins los qui, per miracle, estàvem encara il·lesos, semblàvem tots mossos de l’escorxador…

 

Retòrica

El jo sempre es fa de convencions, i l’alfabetització general potser ha fixat encara més les rutines mínimes que ens sotmeten a l’hora de parlar de nosaltres mateixos, aquelles rutines que gairebé no notem perquè ens semblen pur sentit comú. Com si l’expressió espontània i les frases de repertori se superposessin sense escletxes. Hi ha tries bàsiques —¿primera o tercera persona, discurs directe o indirecte, idiolecte o fórmules comunes?—, sempre carregades de conseqüències, que hem après a fer sense pensar-hi. Un paper vell que qualsevol podria menysprear, conservat a ca l’Anglada de Vilert, mostra com pocs la tensió entre l’amansiment escolar i aquella cosa salvatge que es va transformant en un jo, sense deixar de buscar glopades d’aire entre les aigües de la retòrica inculcada. Pocs escriptors poden imitar-ho, això. Són les memòries d’Isabel Piferrer i comencen així:

En el dia 10 de desembre del añ 1814 bingué al mon Isabel Piferrer del poble de San Llorens de las Arenas. En el dia que cumplió un añ la Madre se fue a casamiento de una ermana mia y fora mama, al cap de poch me poso mala y estubo 15 dias al barasol, sempre dien: mam, mam, y la Madre me daba aygua fresca y nada mas, porqué nada podia pasar; por eso no murió, pero muy flaca siempre. Cuando tubo tres años y un mes, se casó otra ermana. O cielos! cuando yo la beig que ba tan bonica y comenso a desir: ella ray que es casada! Oyendo esto comensaren a decirme: i, que te quieres casar tu? Y desia: si, si, que aniria bonica. Esto fa mutxo que reir a todos; yo lo conosió que se reyan de mi y tubo un sentimiento (el primero) y después cuando conosia que alguno me queria ablar de eso ya me escondia.

La caritat del llenguatge

Per a Ramon Llull, les paraules no són belles primordialment per la seva sonoritat, per la seva forma, sinó pel valor de l’ésser que signifiquen. Cavall és un mot més bell que rosa, perquè, en l’escala de la creació, els animals ocupen un lloc més elevat que les plantes. Així mateix, la paraula àngel és superior a home, i enteniment a pedra. Portada aquesta concepció a l’extrem, el discurs més bell consistiria en una repetició infinita de la paraula Déu. La teoria lul·liana de la bellesa verbal anul·la els dilemes estilístics i resol el problema de la traducció, perquè pressuposa que l’estructura ontològica subjacent és prèvia, comuna als idiomes naturals i igualment accessible a tots ells. (En la poesia postsimbolista trobem una herència remota d’aquesta visió: les paraules poètiques que hi abunden –silenci, mirall, buit, no-res, abisme– tenen sempre un deix metafísic, com si no fossin ben bé d’aquest trist món sublunar, com si es tractés de fites que delimiten la tragèdia existencial d’un home caigut del cel.)

Llull clou la seva Retòrica nova (per cert, l’edició d’Obrador Edèndum és excel·lent) amb deu exemples sobre la caritat. El darrer de tots porta l’epígraf: «Com la caritat fa belles les paraules lletges.» Parla d’una dona humil que voldria, si sabés en quina estança habitava Déu, netejar-li la casa, rentar-li els plats, preparar-li el menjar, fer-li el llit i rentar-li els peus amb aigua calenta. Un vell renya la dona perquè la seva pregària «fàtua i lletja» no es correspon amb la veritat, és a dir amb l’evidència que el Déu omnipresent, omnipotent i etern no podria viure mai en cap estança. Amb tot, més endavant, malgrat que les paraules de la dona no designin pròpiament l’ésser (com, segons la preceptiva lul·liana, haurien de fer per ser belles), l’ancià reconeix que la seva caritat les omple de bellesa. Així, a l’últim moment, tot el castell de la retòrica metafísica se’n va a terra. I d’aquest esplendorós esfondrament en resulta la veritable bellesa del llenguatge.