Etiqueta: Rilke

Colpir sense gesticular

2 Desembre, 2010

En el pròleg que precedeix la segona part de l’Auguste Rodin, Rilke es fa ressò d’un canvi d’orientació fonamental en la història de l’art modern. El poeta escriu, el 1907, que ja no es pot acusar la crítica de ser retrògrada, i que el mercat de l’art s’ha posat al capdavant de la innovació artística. Si els impressionistes havien estat menystinguts i insultats des del primer moment, si Van Gogh no va vendre gairebé cap quadre en vida i va morir pobre i desconegut, ara els compradors d’art beneïen les obres estèticament avançades amb els seus diners. Havien calgut tres decennis des de la primera exposició impressionista perquè es produís aquest gir decisiu. En les dècades següents –això Rilke no ho podia saber–, els comerciants encara ensopegarien amb algun nou «isme» estrany, però no trigarien gens a engolir-lo amb la mateixa voracitat amb què s’havien empassat els precedents. S’esvaïa el somni d’un art modern irreductible, entès com un acte d’oposició al món de l’administració i dels intercanvis comercials.

Ara bé, en les paraules de Rilke no hi ha cap plany ni tampoc cap mostra satisfeta d’assentiment, perquè per a ell aquest canvi no afecta Rodin, no el toca: l’obra del mestre continua envoltada de silenci igual que abans i, malgrat l’obertura del mercat artístic, encara cal fer un gran esforç d’aprofundiment per a endinsar-se en el sentit de les seves estàtues, per a arribar a sentir-ne la «presència» i aprehendre’n el caràcter «objectiu». Rilke no és d’aquells crítics d’art que magnifiquen el moment de l’escàndol; no considera que el valor d’una obra estigui en la sorpresa que provoca ni en el seu gest de rebel·lia contra l’ordre establert, com propugnaran més endavant certes avantguardes, sinó en el treball pacient que despulla l’art de tota excrescència i que fa que l’obra acabi mostrant-se com una «cosa» purificada de tot el que li és aliè.

D’una manera semblant, Rodin fou un d’aquells grans innovadors que, en iniciar la carrera artística, no es veien a si mateixos com a revolucionaris. De jove, el futur creador del Balzac admirava Jean-Jacques Pradier, Jean-Joseph Perraud i Jean-Louis Brian, escultors d’obra aleshores reconeguda i d’estètica més aviat conservadora. Al començament, no trobà res d’especial en l’obra d’Antoine-Louis Barye i es burlà del Mariscal Ney de François Rude. Les seves predileccions de jovenesa, doncs, se situen clarament en el camp classicista. Les innovacions rodinianes no sorgeixen d’un desig de ruptura, sinó de la coherència obstinada amb què investiga, en contacte amb la tradició, les possibilitats de l’escultura en el món modern.

I així s’alça un art que no gesticula ni cedeix a les neurosis col·lectives:

Balzac, de Rodin

La quietud i els girs

1 Març, 2010

En les estàtues arcaiques que anomenem kouroi, tot és unívoc, i l’aparença i l’existència són una mateixa cosa. La seva frontalitat rígida imposa a l’espectador un únic punt de vista vàlid, des del qual es veu tot allò que cal veure: una figura immòbil amb els braços enganxats al cos, en un moment ni massa tens ni massa relaxat, una superfície esculpida sense virtuosismes, i un somriure esquemàtic que a nosaltres, fills de la sofisticació, ens pot semblar primitivament misteriós, però que potser no era sinó una manera de fer l’estàtua plaent a la vista. No hi ha misteri ni voluntat de misteri. El kouros és senzillament allò que veu tota persona situada en l’única posició correcta, la frontal. Veure’l és saber-lo. No hi ha obliqüitat ni distorsió.

Però quan els cossos comencen a torçar-se i a adoptar postures inestables, o simplement deixen d’imposar un únic punt de vista, o fins i tot exigeixen que la persona que els vulgui entendre es mogui en cercle al seu voltant, l’estàtua ja no és igual per a tothom qui la contempla: hi ha tantes aparences com punts de vista diferents. I el mateix segle en què les escultures comencen a moure’s -pensem en el Discòbol– és el segle dels sofistes i del teatre d’Eurípides, que constitueix en bona mesura una reflexió dramatitzada sobre els mots enganyosos i la feblesa de les opinions humanes. Mil·lennis més tard, Rilke podrà escriure a propòsit d’una escultura de Rodin:

És meravellós caminar lentament al voltant d’aquest marbre: el llarg camí, llarg de debò, al voltant de la corba generosament desplegada d’aquesta esquena, cap al rostre que es perd en la pedra com en un gran plor, cap a la mà que, com una flor darrera, torna a parlar ben fluix de la vida, al fons del glaç etern del bloc. (Auguste Rodin)

'Danaide' de Rodin

Es tracta de la Danaide de l’any 1889. Després d’assassinar els seus marits la nit de noces, les danaides, les filles de Dànaos, van ser condemnades a omplir d’aigua unes gerres foradades en el món dels morts. El seu moviment mític és alhora infinit i circular, i té una finalitat que no s’assoleix mai perquè l’aigua s’escola sempre, com el moviment del contemplador d’avui, que dóna voltes amb impaciència entorn de l’estàtua.

‘Auguste Rodin’, de Rainer Maria Rilke

15 febrer, 2010

Acaba d’arribar a les llibreries la meva traducció de l’assaig Auguste Rodin, de Rainer Maria Rilke (edició bilingüe, amb introducció, notes i il·lustracions), publicada per Obrador Edèndum i la Universitat Rovira i Virgili. Podeu veure’n l’índex i llegir-ne una dotzena de pàgines.

Quan va conèixer l’escultor francès el 1902, Rainer Maria Rilke tenia vint-i-set anys i era encara un poeta poc conegut i ple de dubtes. Havia rebut l’encàrrec de redactar una monografia sobre l’obra de Rodin. El text que va escriure, però, és molt més que una obra d’encàrrec. D’aquella trobada en va sorgir una prosa d’una bellesa inquietant, en què Rilke aborda qüestions estètiques centrals de l’escultura rodiniana, que també són importants per a la seva pròpia praxi poètica. D’una banda, és dels primers textos que posen de relleu el valor formal de l’escultura de Rodin, per damunt dels aspectes temàtics; de l’altra, arran de l’estudi aprofundit de l’obra de l’escultor, la poesia de Rilke va deixar enrere la tendència al sentimentalisme i a la laxitud formal de les seves provatures juvenils i va apropar-se a una objectivitat més austera i més exigent, la dels Nous poemes, publicats el 1907. Us copio l’inici del text:

Rodin estava sol abans de fer-se famós. I la fama, en arribar-li, potser encara l’ha fet més solitari. Perquè, al capdavall, la fama no és més que la síntesi de tots els malentesos que s’amunteguen al voltant d’un nom nou.

N’hi ha molts al voltant de Rodin, i seria una feina llarga i feixuga aclarir-los tots. Tampoc no cal: els malentesos envolten el nom, no pas l’obra, que ha crescut molt per damunt del so i el contorn d’aquest nom i s’ha tornat anònima, tal com és anònima una planúria, o un mar, que té nom en el mapa, en els llibres i entre els homes, però que en realitat només és extensió, moviment i fondària.

——–

(Podeu comprar el llibre des d’aquesta pàgina.)