El dolor de la bellesa

En aquesta casa he parlat més d’un cop d’en Roger Mas. He explicat que les seves cançons vénen de tradicions locals poc conegudes o poc valorades, de l’ordre pausat de la litúrgia i de la natura, però també d’aquell esperit subterrani de ruptura i de foscor i de follia que recorre aquest tros de món des de fa segles. En Roger ha treballat dins d’aquesta herència parant l’orella a músiques anglosaxones i italianes, i fascinat per les visions d’Arthur Rimbaud. Aquests elements formen un equilibri difícil, sostingut amb una paciència amorosa. Tots coneixeu les cançons que n’han sorgit. Segur que hi teniu alguna relació personal. Jo fa anys que les sento molt a prop, tan a prop que de vegades no sé distingir el seu món del meu.

Ara en Roger ha escrit un llibre on revela secrets d’aquest món, fragments del seu mite personal que fan més fonda la música que canta. El llibre es titula El dolor de la bellesa i aquest dijous 16 de març, a dos quarts de vuit del vespre, el presentem ell i jo a La Calders de Barcelona.

Ell vindrà amb la guitarra; allà on no arribi la paraula nua, hi arribaran la seva música i la seva veu.

Sabadell, Berga, Barcelona, Manresa (i respirem)

Els estranys ja han fet uns quants centenars de quilòmetres. Han tret el cap al blog de Miquel Colomer i a Daily Avalanche. I a la premsa han rebut atencions que m’aclaparen, com ara la crítica de Ponç Puigdevall i un article de Toni Sala que cava fondo i desenterra esquelets. Aquesta setmana Els estranys continuen fent carretera amb el martelleig de la sonata Waldstein a dins el cotxe:

  • Sabadell: dijous 23 de febrer, a la Llar del Llibre, amb Antoni Dalmases.
  • Berga: dissabte 4 de març, a la llibreria Quatre Cantons, amb Roger Mas (que vindrà amb la guitarra a punt)
  • Barcelona: dijous 9 de març, a La Calders, també amb Roger Mas i la seva guitarra.
  • Manresa: divendres 10 de març, a l’Espai Òmnium, amb Miquel Adam.

Després respirarem, els estranys i jo, en algun racó del país de Solsona ben desconegut i ben ple de records sense amo.

estranys sabadell.jpgEls_estranys_Berga.jpg

estranys Calders.jpgEstranys_Manresa.jpg

Plus intra, plus extra

Acaba de sortir el número 192 del Quadern de les idees, les arts i les lletres, amb un dossier sobre la «modernitat cauta» dels anys 1943-1963 i articles sobre el poeta Jordi Domènech, entre altres coses que val la pena mirar-se. També hi trobareu «La boira i la litúrgia», una divagació meva sobre Roger Mas, que naturalment comença evocant calaveres prehistòriques. Us en copio les primeres ratlles; la resta, si no la veieu a les llibreries, la podeu llegir aquí.

——

Crani_Museu_Solsona
Font: arxiu del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona s’exposen, dins una vitrina, cinc cranis antiquíssims i trepanats. S’hi van aplicar diverses tècniques, no sé si triades pels qui havien de patir-les. A alguns els van perforar l’os fent-hi girar un punxó. A uns altres els van fer una incisió desplaçant el punxó en línia recta. I a algun li van llimar el crani amb un instrument raspós, amb força i paciència, fins que va cedir.

Aquests homes van viure als voltants del que avui és Solsona, en un territori poblat de centenars de dòlmens i cistes, petrificacions de la mort que els saludaven. En la majoria dels seus cranis s’hi veuen rastres de regeneració. Aquests homes de l’era anterior a l’anestèsia van sobreviure. Van sobreviure durant dècades. ¿Per què, tot plegat? Els antropòlegs parlen de rituals màgics que naturalitzaven l’horror. És d’aquelles coses que la història ha situat en un altre món, a l’altra banda d’una reixa de seguretat. Veig aquells homes a l’altra banda de la reixa. Vacil·len vora un dolmen, emboirats, amb una estranya tovor a la closca, mesurant amb temor cada pas i sentint com una punxada cada contacte amb la terra. Els veig convertits en objectes de respecte i de recel, aïllats dels altres i aïllats entre ells, marcats per sempre, a mig camí de totes les coses.

L’obaga de Roger Mas

La idea era obeir la natura: prendre el curs del riu Negre a Solsona, vorejar la llera del Cardener i seguir el Llobregat fins a Sant Boi. Però poc després de sortir va desviar-se cap a Sant Pere Sasserra, a la Segarra, d’on vénen tots els Mas solsonins. Allà va ficar els peus al cementiri: al seu davant s’estenia un barreja de terra revolta, herbotes, ossamenta desconjuntada d’avantpassats. Amb aquesta imatge espesseïda a la memòria Roger Mas va plantar-se a Sant Boi. El contrabaix d’Arcadi Marcet, per un designi inexorable de la natura, finalment no sonaria. El concert que havia de ser despullat encara ho seria més.

La música de Roger Mas em sembla feta de dos principis en tensió. Primer de tot hi sento una mena d’instint litúrgic, una rara sensibilitat per l’ordre musical del temps. Es nota en la construcció rigorosa dels seus discos i ho sap qualsevol persona que hagi assistit als concerts amb la Cobla Sant Jordi o a una representació —potser la paraula no és excessiva— de Les cançons tel·lúriques. L’altre principi em costa més de definir. De vegades els turistes que vénen a Solsona, col·locats entre murs medievals, davant el palau del bisbe o a la plaça de Sant Joan, tenen la sensació de trepitjar un indret harmoniós, modelat per una llarga tradició conscient, potser refinada i tot. És una sensació enganyosa. Malgrat algunes prolongades continuïtats populars i l’encens abundant de la prelatura, Solsona és un lloc on tot s’ha anat fent a cops d’atzar, amb una indolència mig feréstega. Les passions hi han esclatat tradicionalment sense formes que les disciplinessin; cap literatura no les canalitzava ni les dividia en compartiments tranquil·litzadors. Com que no us vull avorrir, em guardo per a una altra ocasió les històries macabres que ho il·lustren. Tota aquesta obscuritat, tota aquesta dificultat articulatòria, respira sota les cançons de Roger Mas com una molsa inquietant. El que m’admira és que hagi aconseguit fer-ne litúrgies sense abolir-la, cantar-la sense que el devori del tot.

Els dos principis —la litúrgia i aquesta altra cosa que potser no té nom— hi són sempre, però no estan mai en equilibri. A Sant Boi, amb camisa de quadros, texans i les espardenyes de set brencs, sol amb les seves guitarres i el seu teclat, Roger Mas es va endinsar a les obagues més fosques. Van fixar el to del concert les visions apocalíptiques de «I la pluja es va assecar…» i «El toll de mercuri», on l’horror, com en tota apocalipsi, acaba deixant pas a la meravella. Entremig, les imatges al·lucinatòries de «Llums de colors», inspirades pel llibre El bolet i la gènesi de les cultures de Josep Maria Fericgla, un assaig clar com l’aigua sobre els follets i les propietats enteògenes de l’Amanita muscaria. A més d’alguns tocs celestials de mossèn Cinto van reemergir cançons de Casafont, Roger Mas & Les Flors…, dp, Mística domèstica, fins i tot alguna composició de fa vint anys, inèdita i abatuda. El concert va culminar amb «Volant», amb la gravetat estàtica del bordó en re, en una versió rotunda que va omplir tot l’auditori i hi va flotar una estona llarga per damunt dels aplaudiments.

Quan es van encendre els llums em notava a les mans una esgarrifança com d’haver remenat ossos. A la vora del Roger Mas més formal hi ha aquesta coentor prehistòrica, sempre a punt d’apoderar-se de la vida, perill i font que no s’estronca. Ara, a casa, escolto el disc amb la cobla i penso en la fragilitat dels equilibris que sostenen aquesta música, com els que ens sostenen a tots nosaltres. Apujo el volum i acluco els ulls. Dessota l’arc, frontera del desert, | no distingeixo el de fora del de dins.

[Aquest article es va publicar, amb alguna variant i fotos de Víctor Parreño, a Núvol.]