Un Eichendorff d’hivernacle

Malgrat totes les diferències que els separen, Joseph von Eichendorff (1788-1857) comparteix una cosa amb Josep Carner: es fa molt difícil imaginar-lo fora de les fronteres del seu país lingüístic. És d’aquells poetes que, a primer cop d’ull, semblen massa instal·lats en les facilitats que els ofereix el seu idioma, però que justament gràcies a aquesta compenetració aconsegueixen cobrir les nostres idees gastades amb una claror irreal, i així fan el lector serenament conscient de la fragilitat dels signes amb què apuntala la seva vida. Diríem que, si els desplacem fora del seu món, aquesta mena de poetes corren el perill de pansir-se com una planta delicada. M’encantaria, algun dia, traduir Eichendorff en tota l’extensió que es mereix, però això és un desig temerari d’aquells que acariciem a la vora del foc o estirats a la platja, amb la certesa que demà farem una cosa que no hi tindrà res a veure. Entre els seus poemes, n’hi ha un de brevíssim, i molt conegut a Alemanya, que és un talismà romàntic i una professió de fe en el poder taumatúrgic de la paraula. Fins ara, és l’únic que m’he atrevit a empènyer, suaument, dins les fronteres del meu idioma. Me’n queda un estrany sentiment de culpa. L’original, que es titula «Wünschelrute», fa així:

Schläft ein Lied in allen Dingen,
Die da träumen fort und fort,
Und die Welt hebt an zu singen,
Triffst du nur das Zauberwort.

I el meu intent de traducció:

VARETA DE SAURÍ

Una cançó dorm en totes les coses,
que somien, somien sense pausa,
i el món es posa a cantar tot de sobte
només que encertis la paraula màgica.