Etiqueta: singularitat

Una homilia

2 Setembre, 2019

Aquest dissabte vaig complir l’encàrrec més curiós que m’han fet mai: pronunciar una homilia laica a la Fira del Llibre del Pirineu, dins la vila antiga d’Organyà. Em vaig escurar la gola moltes vegades. Us copio aquí les paraules que vaig dir. Bona tornada a tothom.

———

Germans,

Reconec que quan veig una trona, dins una església, m’agafen ganes de pujar-hi i deixar anar un sermó. Deu tenir el seu què cridar a la penitència des d’allà dalt. Afortunadament per a tots nosaltres, els organitzadors s’han estimat més fer-me parlar fora de l’església, i espero que això moderarà els meus impulsos sermonejadors.

Aquests dies, per preparar-me el discurs, he llegit les Homilies d’Organyà, les de veritat, i m’he adonat que comencen esmentant les llengües humanes i el llenguatge dels àngels. El predicador hi diu que si algú enraonés tan bé com un àngel i en totes les llengües del món, i fos cast i abstinent, tot això no li serviria de res per salvar-se, si a més a més no tingués caritat. Diu que hi ha paraules precioses però buides, paraules que sonen però no acaben d’arribar enlloc; diu que són com les campanes, que s’esforcen a tocar per a tothom, però només les senten els qui hi són a la vora.

És bonic que el text més antic de la nostra història literària parli de totes les llengües humanes i del llenguatge dels àngels. Però com deu ser, aquest llenguatge dels àngels? Per estrany que sembli, últimament, vull dir aquests dos últims mil·lennis, molts savis s’han fet aquesta pregunta. Diuen que seria un llenguatge sense carn; un llenguatge fet només de paraules intel·lectuals, abstractes, sense relació amb els sentits del cos. No sé si tenim capacitat per imaginar una cosa així. Seria com un seguit de fórmules matemàtiques sonores, que juguen, que giravolten, que gaudeixen de dir-se a si mateixes; un llenguatge volador que no serviria per dir res d’aquest món de terra feixuga on vivim. Continua llegint «Una homilia»

La singularitat de l’artista

21 Juliol, 2009

La infantesa de tot gran artista ha d’anar plena de presagis i de prodigis. Convé, sobretot, que l’habilitat i la creativitat es manifestin d’una manera precoç. Com a mínim des que l’historiador grec Duris de Samos va escriure, entorn de l’any 300 aC, l’obra Sobre els pintors, també és important que el futur geni demostri el seu potencial d’una manera espontània, sense necessitat d’aprendre res de cap mestre: Giotto era un pastoret que, instintivament, dibuixava ovelles perfectes al terra amb el seu gaiato.

Des d’aquest punt de vista, Gauguin aprova l’examen amb nota. Va néixer el 7 de juny del 1848, l’any de les revolucions. La seva mare, Aline Marie Chazal, que havia estat educada per l’escriptora George Sand, era filla de la feminista i socialista Flora Tristan i del gravador André Chazal, que aleshores estava reclòs a la presó. El pare de Gauguin, de nom Clovis, era un periodista republicà. Quan Paul té tot just un any, la família s’embarca cap a Perú, on viu el pare d’Aline, el polític Pío Tristán y Moscoso. Durant el viatge, Clovis Gauguin mor d’un atac de cor. A Lima, el petit Paul creix en una mansió, envoltat de criats, gaudint dels freqüents terratrèmols i divertint-se amb les excentricitats d’un dement que s’està a les golfes de la casa. Torna a França als set anys, amb la seva mare; durant el viatge, com és natural, es dedica a tallar figuretes de fusta. S’instal·len a Orleans, a casa de l’avi patern. Una anciana, en veure’l esculpir un tronc, li pronostica una carrera artística excepcional. Hi ha una altra anècdota encara més commovedora: després de contemplar una pintura que representava un rodamón amb un farcell, el petit Paul omple un mocador amb un grapat de sorra, el lliga a un bastó i es posa a caminar tot sol cap al bosc. Es converteix en un quadre que camina. Fins que el carnisser l’enxampa i l’arrossega cap a casa.

Però aquests fets tenyits de llegenda no són, com se sol entendre, indicis d’una futura vida trencadora i extraordinària, sinó anècdotes que inscriuen Gauguin, plàcidament, en la vella i repetitiva tradició biogràfica iniciada per Duris de Samos. La imaginada precocitat de l’artista, la seva infantesa situada aparentment fora del comú, són estrictament convencionals. La singularitat de Gauguin l’hem d’anar a buscar en un altre lloc.

Per exemple, aquí: