Etiqueta: Solsonès

País barroc

7 Setembre, 2020

Per un seguit d’atzars, aquest any de daltabaixos serà l’any que hauran sortit més llibres meus. Aquesta setmana ja trobareu a les llibreries País barroc. És un llibre sobre els meus llocs, sobre les tradicions en què treballo i sobre els dogmes que defenso.

Diria que va més al fons que totes les altres coses que he fet. El vaig escriure entre el 2018 i el 2019, però trobo que lliga molt amb aquesta necessitat que tornem a tenir ara, quan tot s’aguanta per un fil, d’afermar els fonaments del nostre món, de treure força de les nostres comunitats mínimes, de reconèixer el lloc de les lleialtats primeres, que és la base per prendre’s seriosament qualsevol altra lleialtat.

Fora de dues traduccions ja fetes que sortiran un dia d’aquests, ara vindrà un silenci. Per mi, escriure un llibre sempre és tornar a aprendre a escriure. Per escriure el pròxim llibre, que serà molt diferent, hauré de fer un llarg aprenentatge.

(A la coberta hi trobareu un drac publicat el 1640 en un volum d’Ulisse Aldrovandi: una bèstia panxuda i alada que encarna la força que s’amaga al centre de l’univers barroc, amenaçadora i donadora de vida. Ara caldrà alimentar-la una bona temporada.)

Si voleu fer-vos una idea més detallada del llibre, us convido a llegir aquest article preciós d’en Joan Burdeus, que ha sigut el primer a parlar-ne.

Els torrents de Foix

29 gener, 2012

Quan he sabut que el meu oncle havia mort d’una guitza de mula —li donava terrossos per farratge— he deixat l’Hostal i, pels passos de Vall-llonga, he arribat al Priorat de Desvalls. He vorejat, tot fent marrada, els torrents de Foix i de Lladurs per arribar a un planell on un vol de corbs, senyorívols malgrat la llegenda i planyívols de llur dissort, ha ombrejat, un moment, les pregoneses dels erms que reivindiquen, monòtons, el meu nom. Volia parlar amb el senyor Rector, però caçava el mussol pels baixos del serrat de Busa i m’ha rebut, en hoste, un pastor que gaudeix, als Torrents, del benefici d’aixoplugar-se al casalot que ha estatjat els meus. Té el seu culte propi, descaradament heretge, i en els dies filtrats adora el Sol i la Lluna, més alts que tots, segons ell, i els ofrena formatges invocats i olives al quadrant màgic. En temps de fretura, crema herbes macerades, pels tucs més alts, i conjura els astres. Del fons de la petxina de la pila baptimal de la Parròquia, n’ha tret uns pergamins matxucats i allisant-los, grosser, amb el palmell de la mà, m’ha assenyalat, amb un ditàs d’on brollaven herbes nodrides amb fang adobat, un paràgraf on el meu nom es repetia, amb insolent prestigi, a cada ratlla. —Tot això, ha dit, és d’un tal Foix, hereu d’una nissaga morta i que ningú no sap on ronca—. No li he dit qui era jo, però li he demanat que em deixés els més vells dels seus vestits de pastor, els hi he canviat pels meus i, bastó en mà, recorro dia i nit, amb bous magres i cabres deslletades, el vell reialme del Cardener on, durant segles, els meus han plantat l’ullastre.

De Del «Diari 1918». En el vint-i-cinquè aniversari de la mort de J. V. Foix.