Etiqueta: traducció

Elegia per un paper cremat

7 febrer, 2013

M’acabaven de posar la fotocòpia rebregada davant els ulls i a mig llegir el text ja estava segur que se’n podien fer saltar espurnes. Em va quedar gravat a la part més conscient de la memòria, en aquell racó de la ment que dringa cada dos per tres com una campaneta d’hotel televisiu tronat, recordant-te que existeix. L’essència era un lligam de tres paraules: carlins, Pla, Marx. Les dues primeres formaven una associació previsible; la tercera detonava com una bomba.

En aquell escrit Josep Pla qualificava d’exactes unes frases de Karl Marx traduïdes al castellà per Andreu Nin. En contra dels historiadors liberals, Marx sostenia que el carlisme era «un movimiento libre y popular en defensa de tradiciones mucho más liberales y regionalistas que el absorbente liberalismo oficial, papanatas, que copiaba a la Revolución francesa». Mentre que el carlisme li semblava un corrent de bases autènticament populars, en els liberals hi veia l’encarnació del capital i el militarisme. «Todos éstos —conclou Marx en la versió de Nin— pensaban con cabeza francesa, o traducían embrollado.»

La seqüència d’idees, amb la boina de Pla, el puny alçat de Nin i Marx i els trabucs carlins de sobte combatent al mateix bàndol, em va fer ballar el cap durant molt de temps. I també el seu contrapès: el liberalisme espanyol com un simple error de traducció. Després vaig anar veient que un grapat d’historiadors del carlisme mencionaven el paràgraf de Marx. Així com Pla l’utilitzava per defensar una certa idea de la tradició, alguns el van aprofitar per legitimar l’evolució del carlisme cap al socialisme autogestionari. Tot allò m’excitava, però no m’acabava de quadrar. Confiava que el context original m’ajudaria a entendre-ho. Vaig buscar el paràgraf en la traducció de Nin que cita Pla: no hi era. Vaig fullejar uns quants centenars de pàgines de les obres completes de Marx, també inútilment. Vaig preguntar: tothom coneixia la citació, ningú no me’n sabia donar la font. L’enigma s’engrandia a còpia de fracassos.

Ara ja sé per què no vaig trobar l’original: perquè no existeix. Dec el descobriment a un estudi de Miguel Izu (ahir carlí, avui militant d’Esquerra Unida de Navarra, la vida té aquestes coses). L’embolic va començar amb un article de l’asturià Jesús Evaristo Casariego, publicat a l’ABC el 1961, en el qual glossava amb una imaginació desbordant les idees de Marx sobre el carlisme i li atribuïa un text (alterant-ne el sentit) que en realitat és d’Engels. Però no us feu il·lusions: Engels no es referia al carlisme com a moviment més «liberal» i «popular» que el liberalisme oficial; només afirmava que les petites nacions oprimides, com a protesta contra la història que les havia aixafat, solien fer-se partidàries de la contrarevolució, i posava els exemples dels escocesos, els bretons i els bascos. Després la revista Tradición va reproduir la interpretació de Casariego presentant-la com si l’hagués escrit Marx mateix, i ja la vam tenir armada. Desenes d’historiadors, i Josep Pla i tot, van posar-se a citar les paraules oraculars de Marx sobre el carlisme, acaronant el desig d’una modernitat alternativa a la revolució burgesa, sense l’error de traducció del liberalisme espanyol. Potser no hi ha hagut ni mala fe, simplement una barreja de deixadesa, il·lusió i espurneig mental.

Ara veig com aquella fotocòpia es recargola i s’empetiteix a la llar de foc. Quina tristesa, quan es tornen cendra les idees que et perseguien.

Un Eichendorff d’hivernacle

22 Abril, 2011

Malgrat totes les diferències que els separen, Joseph von Eichendorff (1788-1857) comparteix una cosa amb Josep Carner: es fa molt difícil imaginar-lo fora de les fronteres del seu país lingüístic. És d’aquells poetes que, a primer cop d’ull, semblen massa instal·lats en les facilitats que els ofereix el seu idioma, però que justament gràcies a aquesta compenetració aconsegueixen cobrir les nostres idees gastades amb una claror irreal, i així fan el lector serenament conscient de la fragilitat dels signes amb què apuntala la seva vida. Diríem que, si els desplacem fora del seu món, aquesta mena de poetes corren el perill de pansir-se com una planta delicada. M’encantaria, algun dia, traduir Eichendorff en tota l’extensió que es mereix, però això és un desig temerari d’aquells que acariciem a la vora del foc o estirats a la platja, amb la certesa que demà farem una cosa que no hi tindrà res a veure. Entre els seus poemes, n’hi ha un de brevíssim, i molt conegut a Alemanya, que és un talismà romàntic i una professió de fe en el poder taumatúrgic de la paraula. Fins ara, és l’únic que m’he atrevit a empènyer, suaument, dins les fronteres del meu idioma. Me’n queda un estrany sentiment de culpa. L’original, que es titula «Wünschelrute», fa així:

Schläft ein Lied in allen Dingen,
Die da träumen fort und fort,
Und die Welt hebt an zu singen,
Triffst du nur das Zauberwort.

I el meu intent de traducció:

VARETA DE SAURÍ

Una cançó dorm en totes les coses,
que somien, somien sense pausa,
i el món es posa a cantar tot de sobte
només que encertis la paraula màgica.

Recompondre el ritme

26 Juny, 2010

1.

Clemenceau, quan encara era periodista, va dir a un noi que començava a treballar al seu diari: «Quan escrigui un article, ha de seguir sempre l’ordre lògic: subjecte, verb, objecte. Sempre subjecte, verb, objecte. Si vol fer servir un adjectiu, pugi a la tercera planta i pregunti’m si és necessari.»

En una altra ocasió, un francès que no devia ser l’aprenent del diari de Clemenceau, no entenia, en una reunió, el discurs d’un alemany. En preguntar en veu baixa de què parlava, va rebre per resposta: «Attendez le verbe!»

2.

Aquestes anècdotes em vénen al cap sovint, darrerament, mentre faig els últims retocs a la traducció de Goethe que, si tot va bé, sortirà a la tardor. Entre l’alemany i les llengües romàniques —sobretot la francesa, tan pulcra, tan clàssica— hi ha una gran diferència en les expectatives que generen en el lector o en l’oient, en el ritme amb què diuen les coses. No és una qüestió mecànica d’ordre de les paraules: té molt a veure amb la manera com flueix la llengua, com es construeix el pensament, com es busca l’expressivitat.

Un dels fets essencials de l’alemany és la construcció en marc o Rahmenbau. En aquest idioma el verb serveix molt sovint per cloure una part del pensament i fer de l’oració una totalitat completa. És força habitual que les obres científiques exagerin aquesta característica de la llengua fins a límits difícilment suportables (un anglès deia que, en aquesta mena d’obres, quan són escrites en alemany, els verbs no apareixen fins al segon volum). Però, en mans dels bons estilistes, la construcció en marc és un recurs meravellós per conferir ritme i sensualitat a les paraules. Diria que tothom qui aprèn l’alemany acaba sorprenent-se de les potencialitats d’aquest fenomen; fa uns quants anys, una actriu d’origen turc que havia començat tard a parlar-lo confessava el plaer amb què assaboria les paraules de la seva llengua d’adopció, la delectança lleugerament sàdica amb què controlava el ritme sintàctic i despertava expectatives en el públic.

3.

En la traducció, aquest ritme concret no es pot reproduir. Amb uns recursos completament diferents, cal recompondre’n un altre que hi apunti (des del punt de vista de qui llegeix l’original) i que funcioni tot sol (des del punt de vista del lector de la traducció). La cadena de sadismes s’allarga: l’original tantalitza el traductor, el traductor se’n venja desarticulant-ne treballosament el ritme, i finalment el lector, el gran cabró sàdic, llegeix la traducció com si fos un original.

La closca de les paraules

10 febrer, 2010

El Lenz, de Georg Büchner (1813-1837), és un d’aquells fenòmens literaris excepcionals que queden relegats al marge del sistema literari, però que des d’aquesta posició marginal exerceixen una fascinació i conserven una força provocadora que rarament trobem en les obres centrals. Ara el podem llegir en una nova versió, excel·lent, de Jordi Ibáñez Fanés (Adesiara), que ja l’havia traduït fa més de dues dècades.

Al pròleg de la nova edició, el traductor remarca que, en llegir el Lenz, assistim a una experiència limítrofa del llenguatge. Això situa el text en la tradició dels fragments assagístics que els primers romàntics alemanys van publicar a la revista Athenäum (1798-1800). A la vegada, però, l’evolució que observem en el protagonista de la narració respon a un esquema més goethià que no pas romàntic en el sentit estricte del terme. Lenz passa d’una activitat mental frenètica, i dels esforços inútils per trobar un sentit estable, a la renúncia de les últimes pàgines:

Lenz seia dins el cotxe amb freda resignació […] Semblava del tot entenimentat, parlava amb la gent, feia en tot com els altres, però dintre seu hi havia una terrible buidor, ja no sentia cap mena d’angoixa, cap desig de res. L’existència s’havia convertit per a ell en una càrrega inevitable. I així va continuar vivint… (p. 107-109).

Després de la Revolució Francesa, Goethe també va començar a oposar la força de la resignació a la intranquil·litat i la impaciència fàustiques que caracteritzen el món modern. La diferència és que el Goethe madur exposa aquesta dicotomia des d’una voluntat d’ordre que preserva sempre el llenguatge com un espai de trobada amb l’altre, negant-se a fer cap drama narcisista i admetent la resignació com una forma de saviesa vital. El Lenz, en canvi, mostra què passa quan s’avança alhora pel camí de la dislocació del jo i pel del soscavament del llenguatge: el protagonista de l’obra de Büchner acaba actuant com les altres persones, sí, però amb l’ànima completament buida; encara fa algun intent de suïcidar-se, però d’una manera purament rutinària; parla amb la gent, però ja només pot servir-se de la closca anodina de les paraules.

———

Més sobre el Lenz:

A 2.500 anys d’altura

22 Octubre, 2009

coberta-Plató-cartesTraduir Plató és un exercici d’equilibrisme. Les seves obres se situen en el començament d’un desplegament conceptual en el qual ja vivim tan instal·lats que gairebé mai no el percebem conscientment. El traductor que s’hi enfronta, doncs, s’exposa tothora al perill de dir coses que, si bé certament deriven d’alguna manera de Plató, els textos platònics encara no diuen. Ha d’estar constantment alerta per no caure en l’ús de paraules massa connotades en la història de la filosofia –sobretot els terribles escolasticismes–, i alhora no pot escatimar cap esforç per recrear l’estil cordialment humà, de vegades lleugerament poètic, de la prosa platònica. Ha de resseguir obstinadament aquella línia divisòria que, com la carena d’una muntanya, separa l’obaga de la solana: nosaltres ja només veiem un dels dos vessants, Plató encara els veia tots dos. El traductor ha d’intentar no deixar-se enlluernar per la regió il·luminada i ha d’emprar paraules que, d’alguna manera, també serveixin per anomenar les realitats que resten a l’ombra. Això, naturalment, ho ha de fer gairebé a cegues, ajudant-se d’intuïcions molt vagues, perquè no pot veure-hi més que els seus contemporanis.

Traduir qualsevol obra és, com deia Carner, amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la. Traduir Plató també és trobar-se en un bosc estranyament familiar, entre el rebombori d’unes danses extàtiques que no comprenem i les coloraines llampants d’uns temples que ens imaginàvem que eren pur marbre blanc. És adonar-se que les nostres idees prèvies mai no són del tot alienes al que diuen aquests textos, però també que res del que s’ha divulgat no hi coincideix plenament. Traduint Plató, mai no podem acabar de decidir si és un pensador previsible o imprevisible. Per esbrinar-ho, hauríem d’esborrar dos mil·lennis i mig de pensaments i mitologies, i situar-nos en un moment en què res del que per a nosaltres és obvi no ho era. No podem fer-ho. L’enigma persisteix, i ha de persistir dins la traducció, costi el que costi.

(Podeu previsualitzar la meva traducció de les Cartes platòniques, acabada de publicar a la Fundació Bernat Metge, a Google Llibres.)

La confidència

18 Octubre, 2009

En les tragèdies d’Èsquil, l’element tràgic es reflecteix clarament en els trets més superficials de l’estil: en l’abundància de metàfores abruptes, en la retòrica vertical, en l’excés lingüístic que recorre les obres de punta a punta. Per això, en traduir-les, Carles Riba només va necessitar aferrar-se a aquestes característiques, recrear-les amb audàcia, si calia exercint violència sobre la llengua, per oferir al lector un Èsquil autèntic. En Sòfocles, en canvi, el tràgic avança per sota de l’estil, que és ple d’una serenitat en part il·lusòria: el desplegament harmoniós de les frases amaga un horror que es prepara a poc a poc, i que no es revela del tot fins al final de la peça, quan l’ordre dels cosmos és restablert i l’heroi tràgic, ennoblit per la catàstrofe, aprèn a estimar el seu destí. Amb aquesta saviesa tràgica, l’autor de les Elegies de Bierville, que havia viscut l’esfondrament de les esperances més altes i aparentment més justificades, hi tenia una afinitat profunda. Per això les seves traduccions de Sòfocles són més que un excel·lent joc verbal, i les pàgines introductòries que va redactar per a l’edició de la Fundació Bernat Metge —on esperaríem trobar una exposició simplement informativa i impersonal de l’estat de la qüestió— ens sobten amb una bellesa i una càrrega conceptual fora del comú. Aquí, Riba hi abocava una experiència en la qual es reconeixia plenament, i que havia determinat la seva obra madura. De vegades és així, en el lloc on menys preparats estem per prestar-hi atenció —en unes ratlles preliminars que podrien ser escrites únicament per sortir del pas, en una nota al peu d’aparença anodina—, que es revela allò que és essencial i que no es diu en altres contextos.

La llengua estrangera (variacions)

20 Desembre, 2008

1

Kafka escriu que el jiddisch només consta de Fremdwörter, de paraules estrangeres, de manlleus. I afegeix que no té pròpiament una gramàtica, sinó únicament dernes de lleis lingüístiques conegudes. Cal molta força, observa, per aguantar una llengua en aquest estat. El Jargon, com en diu Kafka, encarna una identitat fonamentada en una relació tensa i excèntrica amb les llengües que l’envolten i l’assetgen. Reconèixer que els nostres mots no són nostres sinó estrangers, que no parlem més que un xampurreig estrany que ens marca i ens exclou, i que la nostra força consisteix a mantenir-nos-hi fidels i a perpetuar-nos-hi, ¿no és la forma més alta de consciència lingüística?

2

Repetir, com un nen entotsolat, una mateixa paraula centenars de vegades, sense reposar, fins que es reveli com una absurda combinació de sons aïllats, amb tota l’estranyesa dels objectes desproveïts de sentit.

3

Llegint Antoine Berman (L’épreuve de l’étranger, 1984): la pulsió traductora, aquest instint sexual, inexhauriblement voraç. El desig de ser omnitraductor porta, en A. W. Schlegel i en qualsevol que l’experimenti, a odiar la pròpia llengua, a sentir-s’hi incòmode, desplaçat, empobrit, traït: a desitjar la dissolució en l’altre. L’original, a partir del moment que et proposes traduir-lo, es converteix en una entitat numinosa. Cada mot és l’únic possible. No hi ha manera d’anar més enllà o recular més ençà sense perdre de vista el que diu el text de partença, l’únic que val la pena dir. La llengua del traductor és la de la desfeta, la de la insatisfacció: una distorsió permanent respecte d’un origen inassolible però tothora intuït, l’ombra del qual ens turmenta cada vegada que ens enfrontem a una elecció sintàctica o lèxica. L’única sortida honesta -provisional- és assumir la pròpia dislocació, el vagabundeig del nostres mots, la seva definitiva manca de punteria.

El poeta-traductor Armand Robin és un cas particular perquè és conscient que la llengua a la qual tradueix, el francès, és imposada a la seva primera llengua, el bretó. Així l’odi es multiplica d’una manera exponencial. La llengua que ha acabat sent fatídicament pròpia és alhora la de l’opressió i la de la mancança. La manera com es va llançar a aprendre llengües d’arreu del món («J’ai jeté pendant quatre ans mon âme dans toutes les langues, / J’ai cherché, libre et fou, tous les endroits de vérité, / Surtout j’ai cherché les dialectes où l’homme n’était pas dompté.») és un intent de sentir-se, com diu en el poema, homme délivré: de suplantar la llengua pseudomaterna que ha suplantat la llengua veritablement materna. O de ser un home sense llengua materna. Però aquí el retorn, la condemna del retorn, és inevitable.