De les coses que ja hem après però que sempre hem de tornar a aprendre, la que més oblidem, per més que ens sembli que la sabem perfectament, és que la vida concreta no és reductible als esquemes tècnics, econòmics, científics, filosòfics. Que la vida no és la biologia, ni un mecanisme, ni una renda per càpita, ni un sil·logisme, ni (encara menys) una teoria literària. Que viure és sobreviure als esquemes, travessar-los, desbordar-los. Per mi, la literatura és una manera de recordar això. Com que ho oblidem constantment, calen moltes obres concretes per tenir-ho present d’alguna manera. La literatura mostra, amb infinites variacions, el xoc entre la vida i els esquemes. Mostra també que la vida no pot continuar fluint sense negar-se en les representacions esquemàtiques de si mateixa, però que no s’identifica mai del tot amb aquesta mena de representacions. Considero que recordar-me aquesta obvietat a mi mateix és un dels meus primers deures. El que acabo de dir justifica, en certa manera, que no m’hagi pogut estar de publicar això:
D’acord: el motiu que he exposat potser és massa abstracte i massa bonic per ser veritat del tot. Si em vaig posar a escriure El gos cosmopolita i dos espècimens més potser només és perquè tenia ganes d’ajuntar, en un mateix llibre, vaixells tripulats per esquelets, un projecte per alliberar la Terra de l’òrbita solar que la té esclavitzada, les raons que fan d’Adam el més cosmopolita dels homes, una disquisició sobre el ressorgiment del misteri en la nostra societat tecnològica i un conte antiquíssim contra el primitivisme. I, de tot això, fer-ne una estranya unitat tensa, que estigui a punt d’esmicolar-se a cada pàgina.
M’adono que encara no he dit res de concret sobre el tema del llibre. El gos cosmopolita i dos espècimens més gira al voltant de tres personatges i una pregunta. Els personatges són el filòsof Diògenes el Cínic, un holandès condemnat a navegar eternament i l’assassí de Trotski. La pregunta és: «¿què significa ser cosmopolita?». Dit això, ja no em pertoca explicar res més. Deixo el llibre a les vostres mans.
La casa en obres 
Té molt bon aspecte. Sort!
Esta mañana he acabado de leer el primer capítulo de su libro, en cuyo final ‘judío’ he encontrado a faltar a San Pablo, al que esperaba ver aparecer en cualquier momento por ese tejido tan ágil que ha sabido usted trazar. Dado mi escaso dominio de estos asuntos, ello no tiene la menor importancia.
Pero, por pura casualidad, esta tarde he empezado a leer el libro de Daniel Boyarin sobre el apóstol, que ha venido a apoyar esa primera impresión, con el paralelismo que establece (estoy en la introducción) entre espíritu-universal y carne-particular. Igual resulta que sí hay algo por ese camino.
Le ruego disculpe el atrevimiento de esta nota. Espero escucharle en el Ateneo la semana próxima.
Saludos.
PS: El libro de Boyarin está disponible on line:
http://publishing.cdlib.org/ucpressebooks/view?docId=ft7w10086w;brand=ucpress
Moltes gràcies, pel comentari i per la referència al llibre de Boyarin, que no coneixia. Certament, l’universalisme cristià hauria pogut aparèixer al costat del gos cosmopolita, i fins i tot hi hauria pogut treure el cap sant Pau com a personatge. Si no ho ha fet, ha estat sobretot perquè, al començament del llibre, m’interessava portar el lector fins a la idea de la teatralitat i aturar-me provisionalment aquí. I en els capítols següents, ja ho veurà, el llibre explora altres formes de cosmopolitisme, ben allunyades de les propostes paulines. L’arquitectura del conjunt m’imposava una certa economia. Però fa bé de recordar-me l’apòstol. Si mai torno a tractar la qüestió, em sembla que no em podré desempallegar d’ell tan fàcilment. Salutacions cordials.
No sabe cuánto le agradezco su amable y comprensiva respuesta. Copio y pego (literalmente) sus líneas en mi libro, que ya he acabado. Ahora me toca la digestión.
Saludos.