Profecia

31 gener, 2023

Ja la tenim aquí. Hi trobareu un pare i la seva fascinació per unes bèsties indòmites, animades per una vitalitat sense fi. I una filla que no pot treure’s del cap unes històries antiquíssimes de profetes. I, acollint-los a tots dos, una ciutat que respira com un ésser viu.

Com sempre, he mirat de ficar-me dins d’una llarga tradició, assumir-la tota i, després, introduir-hi una batzegada que la faci ressonar d’una manera diferent.

Amb aquesta novel·la, alço la copa i brindo per tots nosaltres.

País barroc

7 Setembre, 2020

Per un seguit d’atzars, aquest any de daltabaixos serà l’any que hauran sortit més llibres meus. Aquesta setmana ja trobareu a les llibreries País barroc. És un llibre sobre els meus llocs, sobre les tradicions en què treballo i sobre els dogmes que defenso.

Diria que va més al fons que totes les altres coses que he fet. El vaig escriure entre el 2018 i el 2019, però trobo que lliga molt amb aquesta necessitat que tornem a tenir ara, quan tot s’aguanta per un fil, d’afermar els fonaments del nostre món, de treure força de les nostres comunitats mínimes, de reconèixer el lloc de les lleialtats primeres, que és la base per prendre’s seriosament qualsevol altra lleialtat.

Fora de dues traduccions ja fetes que sortiran un dia d’aquests, ara vindrà un silenci. Per mi, escriure un llibre sempre és tornar a aprendre a escriure. Per escriure el pròxim llibre, que serà molt diferent, hauré de fer un llarg aprenentatge.

(A la coberta hi trobareu un drac publicat el 1640 en un volum d’Ulisse Aldrovandi: una bèstia panxuda i alada que encarna la força que s’amaga al centre de l’univers barroc, amenaçadora i donadora de vida. Ara caldrà alimentar-la una bona temporada.)

Si voleu fer-vos una idea més detallada del llibre, us convido a llegir aquest article preciós d’en Joan Burdeus, que ha sigut el primer a parlar-ne.

Quantes traïcions són necessàries per fer un clàssic contemporani?

26 Juliol, 2020

Just abans que ens confinessin, vaig tenir la sort de fer una xerrada a la seu de la Fundació Suñol, entre peces de Warhol, l’Equip Crònica, Chillida, Miró, Tàpies i Calder. Ara em sembla l’últim record d’un món remot on la gent es parlava de ben a la vora i es tocava sense recels.

Vaig donar voltes a la noció de clàssic, a les seves associacions i al seu poder; em vaig preguntar què té de viu aquesta paraula i què té de pes mort; vaig mirar de fer-la xocar amb algunes obres «clàssiques» de l’art contemporani.

Ara podeu veure i escoltar una versió reduïda d’aquella xerrada, clicant aquí sota. La traducció de la Ilíada que hi cito és la de Pau Sabaté; la resta dels textos són o bé originals o bé traduïts per mi mateix. Quan torni a obrir, aneu a la Fundació Suñol, que val molt la pena.

Twitter i Plató

18 Mai, 2020

Amb la seva rapidesa de bala, amb la seva tirada als exabruptes i a la vanitat de voler tenir raó, amb aquella incitació constant a mirar de reüll el que fan o diuen els altres, ¿Twitter és un bon lloc per a un club de lectura? M’ho preguntava aquests dies, arran de la proposta que hem fet, des de La Casa dels Clàssics, de llegir-hi en comú El convit de Plató. I encara em venia una altra pregunta, ucrònica i estúpida si voleu: ¿Què en diria, el filòsof, de Twitter?

Hi ha un fet que situa Plató molt lluny i alhora d’alguna manera ens l’acosta: si nosaltres vivim la consolidació de l’univers digital, ell va viure la consolidació de la nova tècnica que era l’escriptura. I ningú no va reflexionar més que ell sobre les conseqüències del pas de l’oralitat a la lletra escrita. Es va fixar en la pèrdua de memòria que comportava, en el perill de valorar el saber extern de les lletres sense haver-lo comprès interiorment, en la impossibilitat de fer preguntes als llibres i obtenir-ne respostes. Hi havia una paradoxa al fons d’això: Plató criticava l’escriptura, però la feia servir per deixar enrere el vell saber oral de la poesia i promoure el nou coneixement filosòfic.

Les maneres com el pensador va manipular les lletres per obrir-se pas entre aquests perills són de les coses més innovadores i fascinants que han passat en la història de l’escriptura. A El convit posa en escena un deixeble apassionat de Plató, Apol·lodor, que explica, anys després, una història que havia sentit quan era un noi. És la història d’un banquet a casa del dramaturg tràgic Agató on es van fer discursos sobre l’amor. Reconstruint-los a partir del relat d’un altre deixeble de Sòcrates que es deia Aristodem, Apol·lodor pronuncia el discurs de Fedre, aprenent de filòsof; el de Pausànias, orador professional; el d’Erixímac, metge; el d’Aristòfanes, l’escriptor de comèdies; el d’Agató mateix, el de Sòcrates i el del polític Alcibíades. Apol·lodor explica hores de reflexions: un prodigi de memòria absolutament inversemblant. ¿Quina fiabilitat poden tenir aquestes paraules recordades tants anys després i a més transmeses a partir d’un tercer? Però això no és tot. El moment culminant de l’obra és el discurs de la sacerdotessa Diotima de Mantinea, recordat per Sòcrates. O sigui que les paraules que s’acosten més a la veritat són un record llunyà (que té Apol·lodor) d’un record (que té Aristodem) d’un record (que té Sòcrates) d’unes paraules d’una sacerdotessa nascuda a la terra remota i feréstega d’Arcàdia. No hi ha manera de posar més en dubte les pretensions d’objectivitat de l’escriptura. Si El convit fos una novel·la postmoderna, diríem que aquesta fabulació pretén qüestionar la noció mateixa de veritat. Però Plató no vol fer això: en les seves obres hi trobem la convicció que hi ha una veritat, una realitat que pot ser objecte de coneixement i que tothom té obscurament impresa a dins i pot fer l’esforç de recordar. Els diàlegs mostren la dificultat d’arribar-hi, però encenen el desig de treballar per acostar-s’hi.

Torno a Twitter. A la xarxa de microblogging també citem coses que han dit altres usuaris que al seu torn en citaven d’altres, etcètera. Quan citem, el nostre comentari apareix a sobre del text citat: és la posició ideal per declarar-se més intel·ligent, més irònic o més sensible que l’altre i llançar-lo al pou dels infrahumans. Però aquestes citacions funcionen d’una manera ben diferent que les de Plató, perquè la memòria no hi fa cap paper. Sempre tenim un accés immediat als signes que han escrit els altres. Sempre ens hi podem referir com a exemples de veritat o de falsedat, assenyalant-ne l’emissor amb un dit. Aquesta immediatesa, la sensació d’estar tan a prop de l’altre, és tota la gràcia de Twitter. Si el microblogging encomana una il·lusió de proximitat total, l’escriptura de Plató augmentava la distància per mostrar alhora el valor del saber i l’esforç que cal fer per accedir-hi. A Twitter el saber va molt barat, i en els diàlegs de Plató va molt car.

¿És un bon lloc per fer un club de lectura de Plató, Twitter? Sí, si és que fer xocar contraris pot resultar il·luminador. Plató es va servir de l’escriptura d’una manera magistral, però sempre va sostenir que les coses de veritat eren fora de les lletres escrites. Servim-nos de Twitter, doncs, perquè sabem que la veritat és en un altre lloc.

Medea i l’assassinat a distància

28 Abril, 2020

D’ençà de l’inici del confinament, a La Casa dels Clàssics hem promogut un club de lectura de clàssics a Twitter, que podeu trobar a l’etiqueta #llegimclàssics. L’obra del mes d’abril ha sigut la Medea d’Eurípides. Hem anat publicant articles que miren d’acostar-se des d’avui a les preguntes que planteja el text. Fa un parell de setmanes va sortir el de la directora de La Casa dels Clàssics, Sira Abenoza, «D’Antígona a Medea: de la compassió a la ira», i aquí sota podeu llegir el que he escrit jo.

—————–

Hi ha els qui passen el confinament sols i alhora hiperconnectats. Hi ha els qui el passem amb els fills i intentem desdoblar-nos en mestres i individus productius. Hi ha múltiples combinacions de cures, solitud, estrès, angoixes sanitàries i econòmiques. Totes tenen una cosa en comú: quan s’ensorren les rutines, emergeix més clara que mai la nostra naturalesa social.

De tots els vídeos que circulen aquests dies, n’hi ha un que m’ha quedat gravat: el d’una senyora que cridava «assassí!» a un home que estava assegut tot sol en un banc. Deu ser la forma d’assassinat més abstracta que hem imaginat mai. S’hi ajunten una concepció paranoica de l’estadística, la ràbia de no poder sortir, els desequilibris que provoca el confinament.

Aquest homicidi a distància fa pensar, per contrast, en l’assassinat més íntim, el de Medea quan mata els fills. Medea sap exactament el que fa: trenca els vincles més estrets i més forts. L’home que seu sol al banc no fa res: la indignació que desperta neix d’un càlcul sense vincles, d’una moral pseudocientífica, inculcada en molt poc temps.

Els contraris s’il·luminen mútuament. Al fons de la Medea d’Eurípides hi ha la idea que no som més que els nostres lligams. Així, si una persona no en té, sembla que no hauria de ser res. Medea ho ha deixat tot enrere: després de cometre traïcions i enganys no pot tornar a casa ni es pot quedar a la ciutat del marit. Ella i Jàson van a parar a Corint, i allà l’únic vincle que la pot protegir és el del matrimoni. Per això, quan Jàson l’abandona per casar-se amb la filla del rei, Medea queda totalment desarrelada. Medea és l’estrangera, l’altra per excel·lència, i els seus coneixements de bruixeria i el seu caràcter irascible encara reforcen aquesta estranyesa. Si ens ho mirem així, l’infanticidi té una mena de lògica embogida: un cop eliminats tots els vincles protectors, per Medea matar els fills és alhora una venjança contra Jàson i el desarrelament complet. És trencar l’últim lligam.

Conquereix la llibertat, així, Medea? Ella ve d’una estirp de déus i bruixes; té alguna cosa d’ésser sobrehumà amb el qual no podem identificar-nos. Fora de la vida civilitzada de la polis només es pot ser una bèstia o un déu, i acabem veient Medea mig divinitzada, dalt el carro volador del déu Sol. Aquesta mena de llibertat que conquereix no tenia res de modèlic per al públic d’Eurípides: més aviat la convertia en una figura inquietant.

La idea que una persona no és res més que allò que els seus vincles li deixen ser té una història llarguíssima. Només entra en crisi quan s’escampa la fe moderna en l’individualisme: som subjectes lliures, ens forgem el nostre destí, el talent i els esforços ens dibuixen la vida dins un camp de possibilitats infinites.

Aquests dies de control i delació, tornem a veure que nosaltres sols, aïllats a casa, no som res, i que la relació sana amb els nostres és l’únic que ens pot salvar. Prendre’n consciència i tenir cura d’aquesta comunitat mínima és de les coses que podem començar a fer ara, per sortir amb més força. La llibertat —aquesta llibertat que haurem de defensar amb ungles i dents— serà un do dels vincles que ens fan sentir segurs.

Una història de clàssics i poder

3 febrer, 2020

A partir d’avui ja podeu trobar Els fundadors a totes les llibreries. És un llibre que, sense saber-ho, vaig començar a escriure fa tretze anys, quan vaig posar els peus per primera vegada a la seu històrica de la Bernat Metge, a Via Laietana 30. Després van venir la meva tesi doctoral, dedicada a Èsquil, Wilhelm von Humboldt i Carles Riba, i tots els anys que he treballat com a editor de clàssics, continuant la col·lecció impulsada per Cambó, dirigida per Estelrich i elevada per Riba.

De tot això n’ha sortit un llibre que explica les entranyes de la Bernat Metge. Hi trobareu Cambó seduint els intel·lectuals joves, Riba negociant amb okupes de la FAI, Estelrich passejant amb l’amant per la Roma de Mussolini, la filosofia epicúria de Lucreci i l’univers tràgic d’Èsquil, les disputes partidistes que van envoltar la Bernat Metge, la guerra que va enfrontar i dispersar els fundadors, un grapat d’episodis que mostren els usos ideològics que s’han fet dels clàssics.

En resum: una història política de la Fundació Bernat Metge. Perquè els clàssics no són quietud i posar els ulls en blanc; els clàssics es troben al centre de tots els conflictes.

Espero que us faci passar una bona estona.*

*A la bibliografia d’Els fundadors se m’ha escapat un error que em sap molt de greu. El llibre Carles Riba. Retrat de grup, de Carles-Jordi Guardiola (València, Tres i Quatre, 2017) ha sortit indexat sota el nom de Sebastià Gasch. Dic que em sap molt de greu perquè el llibre de Guardiola és una mina per a qualsevol persona que vulgui conèixer les relacions de Carles Riba amb els seus contemporanis. Demano disculpes a l’autor per aquest error.

unnamed.png

Una homilia

2 Setembre, 2019

Aquest dissabte vaig complir l’encàrrec més curiós que m’han fet mai: pronunciar una homilia laica a la Fira del Llibre del Pirineu, dins la vila antiga d’Organyà. Em vaig escurar la gola moltes vegades. Us copio aquí les paraules que vaig dir. Bona tornada a tothom.

———

Germans,

Reconec que quan veig una trona, dins una església, m’agafen ganes de pujar-hi i deixar anar un sermó. Deu tenir el seu què cridar a la penitència des d’allà dalt. Afortunadament per a tots nosaltres, els organitzadors s’han estimat més fer-me parlar fora de l’església, i espero que això moderarà els meus impulsos sermonejadors.

Aquests dies, per preparar-me el discurs, he llegit les Homilies d’Organyà, les de veritat, i m’he adonat que comencen esmentant les llengües humanes i el llenguatge dels àngels. El predicador hi diu que si algú enraonés tan bé com un àngel i en totes les llengües del món, i fos cast i abstinent, tot això no li serviria de res per salvar-se, si a més a més no tingués caritat. Diu que hi ha paraules precioses però buides, paraules que sonen però no acaben d’arribar enlloc; diu que són com les campanes, que s’esforcen a tocar per a tothom, però només les senten els qui hi són a la vora.

És bonic que el text més antic de la nostra història literària parli de totes les llengües humanes i del llenguatge dels àngels. Però com deu ser, aquest llenguatge dels àngels? Per estrany que sembli, últimament, vull dir aquests dos últims mil·lennis, molts savis s’han fet aquesta pregunta. Diuen que seria un llenguatge sense carn; un llenguatge fet només de paraules intel·lectuals, abstractes, sense relació amb els sentits del cos. No sé si tenim capacitat per imaginar una cosa així. Seria com un seguit de fórmules matemàtiques sonores, que juguen, que giravolten, que gaudeixen de dir-se a si mateixes; un llenguatge volador que no serviria per dir res d’aquest món de terra feixuga on vivim. Continua llegint «Una homilia»