El fugitiu que no se’n va

«Rusiñol és una reserva d’art i literatura que espera apagada. Es pot revifar en qualsevol de nosaltres. Aquest llibre també vol ser una incitació a llegir, a mirar, deixar-se escalfar per la creació artística, la foguerada santa que crema des que l’home és home i s’extingirà amb la humanitat.»

Aquesta setmana arriba a les llibreries El fugitiu que no se’n va. Demà dimecres el presentem a la Laie de Pau Claris. Hi esteu tots convidats.

 

Targetó presentació El fugitiu que no se'n va.jpg

Tradició

Fins al 30 de setembre es pot veure al Museu d’Art de Girona una exposició sobre els referents del pintor Josep Guinovart. Hi he col·laborat amb aquest text. Guinovart va donar cos al meu tros de món i això no s’oblida. Bon estiu a tothom.

———

En un lloc força llunyà de la meva memòria, en el racó de l’adolescència, el de la salvatgia i les descobertes que marquen per sempre, hi ha ben fixada una tela de Guinovart, envoltada de llum estiuenca i una estesa groga i onejant de camps de blat. Si penso en les coses que m’han apassionat després, no dubto que alguna virtut fecunda d’aquella obra em va quedar gravada a dins. Els impactes sensorials no s’ofereixen fàcilment al llenguatge, però si hagués de recórrer a una paraula abstracta, encara que fos equívoca, diria que allà vaig començar a fer-me una tradició.

Hi ha un malentès que pesa com una llosa damunt aquesta paraula. Hi ha qui es pensa que la tradició és un mirall que et paralitza o una pila d’andròmines que et cauen a sobre. Des que els cavalls van cedir el pas al vapor, la gent té l’ànsia de donar l’esquena al passat. Però el fet és que la tradició no és cap amuntegament de glòries pretèrites; és la manera parsimoniosa com ens anem proveint de referents germinals i ho anem omplint tot de sentit. Ho fem sense adonar-nos-en, gairebé sense voler, guiats per l’instint que ens arrossega cap a les coses valuoses com el nas estira la fura. La tradició és una immersió creativa que destarota la vida rutinària —un altre nom de la ceguesa— i eixampla els límits del nostre tros de món.

Els pintors tenen un avantatge sobre els escriptors: per a ells, la sensualitat no és l’objectiu hipotètic de l’art sinó la seva premissa. Des de bon començament operen amb els porus plens de realitat, amb la saviesa antiga de l’home total, màgia i matèria i paraula foses. Crear tradició, per a ells, és fregar-se amb els llocs i els universos dels altres artistes fins a encendre’ls i veure’ls fulgurar.

Guinovart va fer-ne una foguera majestuosa. L’espiga de blat eterna, llavors i pètals de rosella dibuixant un rostre, fondària històrica de la pagesia. La rigidesa romànica, carregada d’una humanitat que se sap petita i se serveix de l’esquematisme per elevar-se. La barroca multiplicació de signes obscurs. Les ondulacions orgàniques de la naturalesa i la mà dels artesans, tot unificat en l’obra de Gaudí. Les cares aspres de Gimeno, pobresa dura, vida amassada. La vibració cromàtica dels paisatges de Mir. La lleugeresa onírica i tràgica del folklore, apresa de Chagall. El traç net que només es troba en Miró, innocència treballada, dansa d’astres acostada a la terra. Amb aquest gruix de mirades Guinovart es va crear una tradició; la va oferir perquè ens hi emmirallem i ens hi freguem.

Hi ha alguna cosa d’això en aquell record d’adolescència. El meu pare m’havia parlat d’un centre d’art contemporani que havien obert a prop de casa, a Agramunt; hi vam anar, i d’aquella visita en recordaré sempre la palla quieta, generosa de veritat, damunt les teles, els rostolls que eren iguals als que m’havien esgarrinxat els turmells quan corria pels camps de petit, però més reveladors, més plens de vidència. El terròs s’havia ficat dins un quadro per poder-se desplegar millor davant meu. Allà Guinovart va ser el meu iniciador.

La tradició conquerida ens obre els ulls: fa que existim més.

El lladre del foc

A principis dels anys quaranta, en plena guerra mundial, exiliat a Califòrnia, el filòsof Günther Anders va anar a veure una exposició tecnològica amb un conegut seu. Durant el recorregut va cridar-li l’atenció el comportament curiós del seu acompanyant: quan un d’aquells aparells complexíssims començava a funcionar, l’home abaixava els ulls, emmudia, amagava les mans rere l’esquena, com si s’avergonyís d’haver posat aquestes andròmines feixugues, tosques i obsoletes a la vora d’aquells aparells tan precisos i sofisticats.

Anders té la sensació de presenciar un fenomen nou: l’home s’avergonyeix de trobar-se davant aparells perfectes. L’home sent que té una tara fonamental, el seu origen: el fet d’haver nascut i crescut en lloc d’haver estat fabricat, la condemna de ser defectuós i no tenir el disseny necessari per funcionar de manera impecable.

D’aquesta sensació Günther Anders en deia «vergonya prometeica», i pot ser un bon lloc d’arribada per a una meditació sobre Prometeu, el déu que va robar el foc i va inventar l’escriptura i les altres tècniques.

En parlaré aquest dijous 19 d’abril, a les set de la tarda, a l’Alliance Française de Sabadell. La conferència començarà des de molt enrere, amb Hesíode i el Prometeu encadenat, i avançarà fins a Kafka, Anders i el mòbil que portem a la butxaca.

Hi esteu tots convidats.

L’art d’explicar històries

De vegades em diverteixo imaginant-me que Homer existeix, ha après de lletra (ha resultat que no era cec) i és professor d’una escola d’escriptura. I que a partir de l’experiència de compondre la Ilíada redacta les normes bàsiques de l’art d’explicar històries:

  1. Respecta en la mateixa mesura els dos bàndols de la guerra.
  2. Fes que el protagonista sigui excessiu. Fes que el seu enemic sigui noble i admirable.
  3. Fes girar tota la narració, per extensa que sigui, al voltant d’un sol tema. Anuncia’l al començament de tot.
  4. Disposa al llarg de la narració uns quants moments de tensió en què compareguin els protagonistes. En cadascun d’aquests moments la tensió ha de ser més elevada que en l’anterior. Un cop assolit el clímax, retorna a la calma.
  5. Entre els moments de tensió posa-hi llargues escenes estereotipades amb personatges secundaris. Que no facin ombra als moments centrals.
  6. Recrea’t en els detalls de les escenes i adorna’ls amb paraules excel·lents. Que tot sigui més elevat que el món del teu públic.
  7. No diguis res que no es pugui dir amb les paraules dels teus avantpassats.
  8. Estigues segur dels valors dels protagonistes i fes-los trontollar amb violència.
  9. Fes que en cada escena es manifesti la lluita per l’honor i l’esforç d’excel·lir.
  10. Pensa sempre en el poder de la pietat, però no el facis actuar fins al final.

Tot seguit, naturalment, Homer afegiria que aquestes normes no valen res, que les llistes són un invent perniciós d’una època decadent i que cal retornar sempre al seu poema, a la concreció dels versos i les escenes, per comprendre de debò què significa narrar.

Després tinc temptacions de fer parlar de la mateixa manera el redactor del Gènesi, i Chrétien de Troyes, i Joanot Martorell i Cervantes, i Stendhal, Flaubert, Kafka, Faulkner.

En certa manera, això és el que faré al curs L’art d’explicar històries, de l’Alliance Française de Sabadell, que comença aquest dijous. Seran quatre sessions vertiginoses per recórrer gairebé tres mil anys. Trobareu tota la informació clicant aquí. Si veniu, ens esforçarem a mirar amunt.

Els estranys a l’Ateneu Barcelonès

Demà dijous Els estranys es presentaran segurament per últim cop a Barcelona. Els acull l’Anna Punsoda a l’Ateneu Barcelonès, i els acompanyarà en Joan Todó. Acabo d’escriure aquest nom i m’adono que voldria explicar-vos coses llargues i pensades, però en els cinc minuts que tinc entre obligacions diverses no ho puc pas fer. Ho deixo per a un altre dia. L’únic que us dic és que sense la impressió que em va causar L’horitzó primer d’en Joan moltes pàgines d’Els estranys no serien el que són; de fet, potser no hauria arribat a escriure aquest llibre, jo. Serà com continuar una vella conversa.

estranys ATENEU.jpg