Cosmopolitisme i modernitat (amb Grècia al fons)

L’article que copio aquí sota es va publicar al número 293 de la Revista de Catalunya, corresponent als mesos de gener, febrer i març d’aquest any. Com és fàcil d’imaginar, recull i desenvolupa idees d’El gos cosmopolita i dos espècimens més, però a estones també enfila altres camins, potser més plens de sots. Hi ha un temps per a cada cosa. Bon estiu a tothom.

————

  1. Un cop d’efecte

La paraula cosmopolita va néixer amb càrrega explosiva. Algú, potser un ciutadà respectable d’Atenes, ple de confiança en els costums de la seva gloriosa ciutat, va preguntar a Diògenes el Cínic d’on era; el filòsof va respondre amb aquella paraula inventada, que sonava com una agressiva dissonància. Un polites era un ciutadà d’una polis, és a dir un membre d’una comunitat humana delimitada, amb drets i deures, amb lligams que eren la garantia de la seva vida lliure; el cosmos era l’ordre total, geològic, biològic, celeste: l’anticomunitat. La connexió absurda dels dos conceptes en la paraula cosmopolita era una plantofada a la vanitat dels ciutadans satisfets. ¿Creieu que les vostres ciutats, les vostres institucions, les vostres idees, els vostres sentiments tenen res de noble? Doncs sapigueu que jo, Diògenes, els rebutjo i em proclamo una simple peça del cosmos: sóc tan digne com un gos, com una puça, com una carxofera.

Més que crear una teoria, el Cínic feia teatre provocador davant la mirada ingènua dels ciutadans. Deia que no era com ells, però no se n’allunyava mai del tot: rebutjava la polis sense abandonar-la, es retirava sense acabar-se de retirar. Si no fos per la presència dels ciutadans, la paraula cosmopolita hauria deixat de xerricar ofensivament. Continue reading “Cosmopolitisme i modernitat (amb Grècia al fons)”

Dimecres 25 de novembre, Joseph Roth al Poblenou

Aquest dimecres en Jaume Creus i jo, just després de saludar-nos per primer cop, xerrarem sobre Joseph Roth a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Ell n’ha traduït La cripta dels caputxins a L’Avenç; jo, El Leviatan i altres narracions a Còmplices. Són tot obres dels anys trenta, de l’època més difícil i més fructífera de l’autor. És el moment en què Roth comença a buscar alguna mena de refugi fora d’un món que se li havia tornat inhabitable, alguna mena de devoció que no prometi res en aquesta terra. I ho fa amb una prosa tan límpida com sempre i potser més sensual que mai.

Però no sé si parlarem exactament d’això. Roth dóna per a molt.

Com sempre, hi esteu tots convidats.
roth

Mitologia a Sabadell, del 28 d’octubre al 18 de novembre

Baixàvem entre pins torts, per un camí embardissat, quan el sol ja declinava. Primer vaig sentir un crit de pànic del meu acompanyant; després vaig veure l’escurçó davant nostre, lliscant amb aquell moviment lentíssim de les serps que és una mena d’immobilitat. Una branca ben llançada el va fer fugir. Érem a tres o quatre quilòmetres del primer lloc habitat i el meu acompanyant comentava les desgràcies que haurien pogut passar. Baixant, ens semblava que vèiem serps a tot arreu. Quan ja fosquejava vam començar a sentir els cants greus dels monjos; vam entrar al monestir a l’hora de completes. Un cenobita petit i groguenc ens va acollir, ens va donar les sobres del sopar i ens va preguntar si ens drogàvem. Continue reading “Mitologia a Sabadell, del 28 d’octubre al 18 de novembre”

Eugeni d’Ors, potència i resistència

Ors_Pla_potencia_resistencia
Això havia de ser una exposició i al final ha sigut un llibre. Hi trobareu un grapat de textos sobre Eugeni d’Ors, cartes manuscrites, fotografies mòrbides que ens recorden tota la carn que respirava sota les filigranes verbals del glosador. La meva contribució, sobre Gualba, la de mil veus, també la podeu llegir aquí. A la contra del llibre, entre més lletra orsiana, es pot llegir això:

Poc importa que es tracti d’abatre un arbre, de treballar el ferro, de fabricar una casa, de modelar una estàtua, d’escriure una pàgina, d’efectuar una recerca científica, d’educar un nin. Els fets més espirituals, més íntims, mentres sien acomplits amb esforç, ofereixen els mateixos caràcters essencials. El mateix fet de la vida no es realitza sense una guerra constant contra l’acció destructiva de l’ambient. Respirar és guanyar una batalla.

Les veus dels morts

Us copio aquí sota les paraules que vaig dir dilluns a la presentació del llibre Perennia, al costat de l’autora, la Mònica Miró Vinaixa, i l’editora de Godall Edicions, la Matilde Martínez Sallés. En aquest text digital no en deu quedar cap rastre, però a la llibreria Documenta es va crear una atmosfera realment agradable, com passa poques vegades. El llibre, ja ho sabeu, el trobareu a les llibreries, fins i tot a les parades de Sant Jordi.

————

Tots deveu haver vist algun cop la via sepulcral d’època romana que hi ha a la plaça de la Vila de Madrid, vora l’Ateneu Barcelonès. És un camí flanquejat de tombes que conduïa a la porta que encara es conserva a la plaça Nova, al costat de la Catedral, on començava la ciutat antiga. Els barcelonins d’aquell temps, quan sortien als afores a passejar, caminaven entre sepulcres, entre epitafis. Passejaven i llegien.

Els antics llegien sempre en veu alta. Això vol dir que, quan s’aturaven davant una tomba, prestaven la seva veu al difunt, als seus familiars o al sepulcre que parlava per ells. Cada caminant s’afegia a la cadena de solidaritats que es forma al voltant de la mort: del difunt als seus estimats, dels estimats al vianant desconegut. Totes aquelles lletres estaven gravades amb l’esperança que els caminants les farien ressonar. Aquesta era la immortalitat més immediata, potser la que donava més escalfor: una immortalitat sempre a punt de trencar-se, feta d’una successió de moments de record. Continue reading “Les veus dels morts”

Barcelona, 15 d’abril, Antígona

No sé si hi ha gaires textos més colgats d’interpretacions que l’Antígona de Sòfocles. La tragèdia, amb la seva vivacitat dramàtica, deu estar a vint o trenta metres sota terra, regirant-se.

Demà, dimecres 15 d’abril, a l’Ateneu Barcelonès, excavaré fins on pugui. Em temo que primer de tot apareixeran els ossos de Hegel.

Després pot sortir qualsevol cosa.

Si veniu, debatrem.

Barcelona, 13 d’abril, epitafis llatins

L’historiador Paul Veyne deia que els romans, quan tenien ganes de llegir, anaven als afores de la ciutat a passejar entre epitafis. A les inscripcions de les tombes hi trobaven sobrietat, vides senceres concentrades, una vibració anímica poc habitual en la literatura dels papirs i els pergamins.

La Mònica Miró ha triat uns quants poemes d’aquest origen, els ha ordenat, els ha traduït i els ha prologat: el resultat és un llibre de poesia que no s’assembla a cap altre.

Dilluns vinent a les set el presentarem a la llibreria Documenta. Hi esteu tots convidats.

targeto-PERENNIA

La tragèdia grega i nosaltres (Sabadell, 26 de febrer-19 de març)

Èdip i l'EsfinxQuan ja comença a ensumar-se la primavera, a trenc d’alba, milers d’atenesos s’asseuen al pendent d’un turó. Mengen fruits secs i beuen vi sota la mirada d’uns guàrdies armats amb porres. A baix de tot, en els gestos i les paraules dels actors, prenen cos els seus malsons: la vergonya i la bogeria destructives, l’amor que mata, la sang vessada que no hi ha manera de netejar, la impuresa religiosa que ho podreix tot. Cassandra que sap massa, Èdip que és innocent i criminal, Antígona que no dubta, Creont que dubta massa tard.

D’això, i dels festivals de Dionís, i de Schiller, i d’Ismaïl Kadaré, i de més coses parlarem al curs sobre tragèdia grega que comença aquest dijous a Sabadell. Aquí trobareu tots els detalls.

Els estranys (3)

Com deia fa temps, Kleist veia en la lleialtat apassionada i el furor bèl·lic dels germànics primitius un ideal que s’oposava a la burocràcia moderna: avui el més noble d’aquells guerrers no seria més que tinent en un gris regiment prussià. L’Estat, el monstre més fred de tots, podia ser el pitjor enemic de la vella llibertat germànica, de la veritat que només es revela en les passions, de les certeses que creixen als boscos mil·lenaris.

A El príncep d’Homburg, escrit els anys 1810 i 1811, s’escenifica un conflicte semblant. El drama explica com un noble coratjós i somiador, que actua pel seu compte en el moment més decisiu, topa amb el deure de complir les ordres de l’elector de Brandenburg. A la batalla de Fehrbellin contra els suecs, ensumant la victòria, el príncep d’Homburg entra en combat a pesar de les consignes de Sa Altesa. Tot i que vencen els prussians, l’elector no està disposat a admetre que no sigui obeïda la llei; investiga qui s’ha desentès de les seves ordres i el porta a un consell de guerra. El príncep és condemnat a mort. Continue reading “Els estranys (3)”