La màquina d’escriure

Aquest article es va publicar originalment al número 8 de la revista El Procés, dedicat íntegrament a Ramon Llull. A la revista (per descarregar-la només heu de clicar aquí) hi trobareu una festa de lectures, interpretacions, traduccions i apropiacions, en paraules i en imatges.

—————–

«Demanà l’amic a Començament si fo enans en son amar que en son entendre.»
Flors d’amors e flors d’entel·legència

Ramon Llull és un dels records de lectura més remots que conservo. Quan era adolescent, magnificades pels meus pobres coneixements de català antic i per la meva ignorància de l’univers lul·lià, les paraules del Llibre de meravelles em ressonaven dins el cap com un encanteri. A aquell llenguatge que em semblava auroral s’hi adherien tota mena de sensacions que m’havien arribat dels romàntics, de Rimbaud, de Palau i Fabre, de Gimferrer. Els especialistes ja havien demostrat que Llull no era alquimista, però jo hi veia una alquímia poètica guspirejant. No he deixat enrere del tot aquella impressió inicial. Les primeres lectures, per desencaminades que siguin, ens marquen a fons.

Per això, no fa gaire, em vaig sorprendre quan un amic em va dir que no tocava parlar de Llull en una revista literària perquè ja no el llegeix ningú. Després em vaig sentir idiota per haver-me sorprès: és evident que no el llegeix ningú. En això Llull s’assembla a gairebé tots els altres clàssics. «Ningú» és una entitat misteriosa, mutant, que pot ser qualsevol de nosaltres en qualsevol moment. Per llegir els clàssics ens hem de transformar en Ningú. Però la frase del meu amic em va tocar la fibra. Al capdavall, jo no pensava en un escriptor, sinó en la meva il·luminació d’adolescència. El primer impuls, inconscient, va ser defensar-me a mi mateix. Vaig saber reprimir-lo. I després vaig escriure aquest article intentant aclarir-me què hi veu, en Llull, un lector no especialitzat com jo, i per què el tinc a la vora com un escriptor viu. Continue reading “La màquina d’escriure”

Filosofia i literatura a Girona

La història de la relació entre els escriptors i els filòsofs va començar amb aquesta frase d’Heràclit: «Homer es mereix que el facin fora dels certàmens a cops de bastó, i Arquíloc també». Poc després Aristòfanes va presentar Sòcrates com un tocaboires hipòcrita. Tot i alguna treva enganyosa, la cosa no ha millorat gaire.

A partir de la setmana vinent, a Girona, rascarem una mica en aquesta vella història de desconfiança i llums refractades. Posarem obres canòniques a la vora de discursos filosòfics, a veure com s’ignoren, s’anul·len, s’il·luminen o entren en incandescència. De Parmènides i Èsquil a Pla i Borges, i tot de franc. Com sempre, hi esteu convidats.

(Si voleu assegurar-vos una plaça a les conferències fareu bé d’inscriure-us-hi.)

Pòster Filosofia i Literatura-1.png

Els finals de Lear

¿Quants cops prova d’acabar, El rei Lear, abans d’acabar de debò?

lear_and_the_fool_iii-ii
Lear com a profeta apocalíptic (aquarel·la d’Ary Scheffer)

A l’acte tercer, a camp obert, sota una forta tempesta, veient el món desencaixat, Lear exhorta els elements a destruir-ho tot: «I tu, tro que ho sacseges tot», crida en la traducció de Joan Sellent, «aplana la gruixuda rodonesa del món! / Trenca a l’instant els motlles de la natura, i mata / tots els gèrmens que creen l’home ingrat!».

A l’acte cinquè, Edmund, el fill bord de Gloucester, que gràcies als seus enganys ha tingut la reialesa a la vora, ara ferit de mort pel seu germà, diu que «la roda ha completat el cercle». Des de baix de tot de la roda de la fortuna, ha pujat fins a dalt, però ha tornat a caure. Els mals que ha posat en moviment ara s’han girat contra ell. El motiu folklòric del rei i les tres filles amb què començava la tragèdia feia pensar en un desenllaç de rondalla, que ara sembla que s’acosta: les filles malvades, Gonerill i Regan, pagaran la seva dolenteria. Però entremig passen altres coses que desballesten l’harmonia ingènua d’aquest hipotètic final. Continue reading “Els finals de Lear”

Cosmopolitisme i modernitat (amb Grècia al fons)

L’article que copio aquí sota es va publicar al número 293 de la Revista de Catalunya, corresponent als mesos de gener, febrer i març d’aquest any. Com és fàcil d’imaginar, recull i desenvolupa idees d’El gos cosmopolita i dos espècimens més, però a estones també enfila altres camins, potser més plens de sots. Hi ha un temps per a cada cosa. Bon estiu a tothom.

————

  1. Un cop d’efecte

La paraula cosmopolita va néixer amb càrrega explosiva. Algú, potser un ciutadà respectable d’Atenes, ple de confiança en els costums de la seva gloriosa ciutat, va preguntar a Diògenes el Cínic d’on era; el filòsof va respondre amb aquella paraula inventada, que sonava com una agressiva dissonància. Un polites era un ciutadà d’una polis, és a dir un membre d’una comunitat humana delimitada, amb drets i deures, amb lligams que eren la garantia de la seva vida lliure; el cosmos era l’ordre total, geològic, biològic, celeste: l’anticomunitat. La connexió absurda dels dos conceptes en la paraula cosmopolita era una plantofada a la vanitat dels ciutadans satisfets. ¿Creieu que les vostres ciutats, les vostres institucions, les vostres idees, els vostres sentiments tenen res de noble? Doncs sapigueu que jo, Diògenes, els rebutjo i em proclamo una simple peça del cosmos: sóc tan digne com un gos, com una puça, com una carxofera.

Més que crear una teoria, el Cínic feia teatre provocador davant la mirada ingènua dels ciutadans. Deia que no era com ells, però no se n’allunyava mai del tot: rebutjava la polis sense abandonar-la, es retirava sense acabar-se de retirar. Si no fos per la presència dels ciutadans, la paraula cosmopolita hauria deixat de xerricar ofensivament. Continue reading “Cosmopolitisme i modernitat (amb Grècia al fons)”

Dimecres 25 de novembre, Joseph Roth al Poblenou

Aquest dimecres en Jaume Creus i jo, just després de saludar-nos per primer cop, xerrarem sobre Joseph Roth a la llibreria Nollegiu del Poblenou. Ell n’ha traduït La cripta dels caputxins a L’Avenç; jo, El Leviatan i altres narracions a Còmplices. Són tot obres dels anys trenta, de l’època més difícil i més fructífera de l’autor. És el moment en què Roth comença a buscar alguna mena de refugi fora d’un món que se li havia tornat inhabitable, alguna mena de devoció que no prometi res en aquesta terra. I ho fa amb una prosa tan límpida com sempre i potser més sensual que mai.

Però no sé si parlarem exactament d’això. Roth dóna per a molt.

Com sempre, hi esteu tots convidats.
roth

Mitologia a Sabadell, del 28 d’octubre al 18 de novembre

Baixàvem entre pins torts, per un camí embardissat, quan el sol ja declinava. Primer vaig sentir un crit de pànic del meu acompanyant; després vaig veure l’escurçó davant nostre, lliscant amb aquell moviment lentíssim de les serps que és una mena d’immobilitat. Una branca ben llançada el va fer fugir. Érem a tres o quatre quilòmetres del primer lloc habitat i el meu acompanyant comentava les desgràcies que haurien pogut passar. Baixant, ens semblava que vèiem serps a tot arreu. Quan ja fosquejava vam començar a sentir els cants greus dels monjos; vam entrar al monestir a l’hora de completes. Un cenobita petit i groguenc ens va acollir, ens va donar les sobres del sopar i ens va preguntar si ens drogàvem. Continue reading “Mitologia a Sabadell, del 28 d’octubre al 18 de novembre”

Eugeni d’Ors, potència i resistència

Ors_Pla_potencia_resistencia
Això havia de ser una exposició i al final ha sigut un llibre. Hi trobareu un grapat de textos sobre Eugeni d’Ors, cartes manuscrites, fotografies mòrbides que ens recorden tota la carn que respirava sota les filigranes verbals del glosador. La meva contribució, sobre Gualba, la de mil veus, també la podeu llegir aquí. A la contra del llibre, entre més lletra orsiana, es pot llegir això:

Poc importa que es tracti d’abatre un arbre, de treballar el ferro, de fabricar una casa, de modelar una estàtua, d’escriure una pàgina, d’efectuar una recerca científica, d’educar un nin. Els fets més espirituals, més íntims, mentres sien acomplits amb esforç, ofereixen els mateixos caràcters essencials. El mateix fet de la vida no es realitza sense una guerra constant contra l’acció destructiva de l’ambient. Respirar és guanyar una batalla.

Les veus dels morts

Us copio aquí sota les paraules que vaig dir dilluns a la presentació del llibre Perennia, al costat de l’autora, la Mònica Miró Vinaixa, i l’editora de Godall Edicions, la Matilde Martínez Sallés. En aquest text digital no en deu quedar cap rastre, però a la llibreria Documenta es va crear una atmosfera realment agradable, com passa poques vegades. El llibre, ja ho sabeu, el trobareu a les llibreries, fins i tot a les parades de Sant Jordi.

————

Tots deveu haver vist algun cop la via sepulcral d’època romana que hi ha a la plaça de la Vila de Madrid, vora l’Ateneu Barcelonès. És un camí flanquejat de tombes que conduïa a la porta que encara es conserva a la plaça Nova, al costat de la Catedral, on començava la ciutat antiga. Els barcelonins d’aquell temps, quan sortien als afores a passejar, caminaven entre sepulcres, entre epitafis. Passejaven i llegien.

Els antics llegien sempre en veu alta. Això vol dir que, quan s’aturaven davant una tomba, prestaven la seva veu al difunt, als seus familiars o al sepulcre que parlava per ells. Cada caminant s’afegia a la cadena de solidaritats que es forma al voltant de la mort: del difunt als seus estimats, dels estimats al vianant desconegut. Totes aquelles lletres estaven gravades amb l’esperança que els caminants les farien ressonar. Aquesta era la immortalitat més immediata, potser la que donava més escalfor: una immortalitat sempre a punt de trencar-se, feta d’una successió de moments de record. Continue reading “Les veus dels morts”

Barcelona, 15 d’abril, Antígona

No sé si hi ha gaires textos més colgats d’interpretacions que l’Antígona de Sòfocles. La tragèdia, amb la seva vivacitat dramàtica, deu estar a vint o trenta metres sota terra, regirant-se.

Demà, dimecres 15 d’abril, a l’Ateneu Barcelonès, excavaré fins on pugui. Em temo que primer de tot apareixeran els ossos de Hegel.

Després pot sortir qualsevol cosa.

Si veniu, debatrem.

Barcelona, 13 d’abril, epitafis llatins

L’historiador Paul Veyne deia que els romans, quan tenien ganes de llegir, anaven als afores de la ciutat a passejar entre epitafis. A les inscripcions de les tombes hi trobaven sobrietat, vides senceres concentrades, una vibració anímica poc habitual en la literatura dels papirs i els pergamins.

La Mònica Miró ha triat uns quants poemes d’aquest origen, els ha ordenat, els ha traduït i els ha prologat: el resultat és un llibre de poesia que no s’assembla a cap altre.

Dilluns vinent a les set el presentarem a la llibreria Documenta. Hi esteu tots convidats.

targeto-PERENNIA