El lladre del foc

A principis dels anys quaranta, en plena guerra mundial, exiliat a Califòrnia, el filòsof Günther Anders va anar a veure una exposició tecnològica amb un conegut seu. Durant el recorregut va cridar-li l’atenció el comportament curiós del seu acompanyant: quan un d’aquells aparells complexíssims començava a funcionar, l’home abaixava els ulls, emmudia, amagava les mans rere l’esquena, com si s’avergonyís d’haver posat aquestes andròmines feixugues, tosques i obsoletes a la vora d’aquells aparells tan precisos i sofisticats.

Anders té la sensació de presenciar un fenomen nou: l’home s’avergonyeix de trobar-se davant aparells perfectes. L’home sent que té una tara fonamental, el seu origen: el fet d’haver nascut i crescut en lloc d’haver estat fabricat, la condemna de ser defectuós i no tenir el disseny necessari per funcionar de manera impecable.

D’aquesta sensació Günther Anders en deia «vergonya prometeica», i pot ser un bon lloc d’arribada per a una meditació sobre Prometeu, el déu que va robar el foc i va inventar l’escriptura i les altres tècniques.

En parlaré aquest dijous 19 d’abril, a les set de la tarda, a l’Alliance Française de Sabadell. La conferència començarà des de molt enrere, amb Hesíode i el Prometeu encadenat, i avançarà fins a Kafka, Anders i el mòbil que portem a la butxaca.

Hi esteu tots convidats.

L’art d’explicar històries

De vegades em diverteixo imaginant-me que Homer existeix, ha après de lletra (ha resultat que no era cec) i és professor d’una escola d’escriptura. I que a partir de l’experiència de compondre la Ilíada redacta les normes bàsiques de l’art d’explicar històries:

  1. Respecta en la mateixa mesura els dos bàndols de la guerra.
  2. Fes que el protagonista sigui excessiu. Fes que el seu enemic sigui noble i admirable.
  3. Fes girar tota la narració, per extensa que sigui, al voltant d’un sol tema. Anuncia’l al començament de tot.
  4. Disposa al llarg de la narració uns quants moments de tensió en què compareguin els protagonistes. En cadascun d’aquests moments la tensió ha de ser més elevada que en l’anterior. Un cop assolit el clímax, retorna a la calma.
  5. Entre els moments de tensió posa-hi llargues escenes estereotipades amb personatges secundaris. Que no facin ombra als moments centrals.
  6. Recrea’t en els detalls de les escenes i adorna’ls amb paraules excel·lents. Que tot sigui més elevat que el món del teu públic.
  7. No diguis res que no es pugui dir amb les paraules dels teus avantpassats.
  8. Estigues segur dels valors dels protagonistes i fes-los trontollar amb violència.
  9. Fes que en cada escena es manifesti la lluita per l’honor i l’esforç d’excel·lir.
  10. Pensa sempre en el poder de la pietat, però no el facis actuar fins al final.

Tot seguit, naturalment, Homer afegiria que aquestes normes no valen res, que les llistes són un invent perniciós d’una època decadent i que cal retornar sempre al seu poema, a la concreció dels versos i les escenes, per comprendre de debò què significa narrar.

Després tinc temptacions de fer parlar de la mateixa manera el redactor del Gènesi, i Chrétien de Troyes, i Joanot Martorell i Cervantes, i Stendhal, Flaubert, Kafka, Faulkner.

En certa manera, això és el que faré al curs L’art d’explicar històries, de l’Alliance Française de Sabadell, que comença aquest dijous. Seran quatre sessions vertiginoses per recórrer gairebé tres mil anys. Trobareu tota la informació clicant aquí. Si veniu, ens esforçarem a mirar amunt.

Els estranys a l’Ateneu Barcelonès

Demà dijous Els estranys es presentaran segurament per últim cop a Barcelona. Els acull l’Anna Punsoda a l’Ateneu Barcelonès, i els acompanyarà en Joan Todó. Acabo d’escriure aquest nom i m’adono que voldria explicar-vos coses llargues i pensades, però en els cinc minuts que tinc entre obligacions diverses no ho puc pas fer. Ho deixo per a un altre dia. L’únic que us dic és que sense la impressió que em va causar L’horitzó primer d’en Joan moltes pàgines d’Els estranys no serien el que són; de fet, potser no hauria arribat a escriure aquest llibre, jo. Serà com continuar una vella conversa.

estranys ATENEU.jpg

Pausa ribiana

Mireu el jove Riba. Mentre a la premsa imitava les proclames orsianes amb una sintaxi heroica, anava treballant discretament en l’objecte de les seves esperances i els seus neguits, el Primer llibre d’Estances. Però l’arquitectura severa d’aquell volum va ser acollida amb fredor. Riba va començar a dir als amics que deixaria de fer literatura. Aquells anys va viatjar a Itàlia i a Alemanya, on va poder veure què significava tenir una tradició llarga i prestigiosa que es reconeixia a si mateixa sense interrupcions. És l’època en què Eugeni d’Ors —aleshores una bomba a punt de detonar— va advertir que «la inquietud catalana» amenaçava «de perdre els atributs d’una creació de cultura». Quan ja sortia de la seva crisi particular, el 1923, Riba va publicar un article esplèndid, «Entre dos diletantismes», on s’esmenava la plana a si mateix. El poeta es preguntava si, en lloc del seny de la Ben Plantada, el tret més consubstancial a Catalunya no era «l’esperit de l’espontani, del discontinuat, de l’instintiu». L’esperit de Maragall i de Pla, de l’Eugeni d’Ors revoltat, de Francesc Pujols i el seu «estil grotesc, disforme, suma paradoxal dels més desenfrenats naturalismes»: tot allò que Riba no volia ser i que intentaria superar amb la seva obra.

L’any 1920, al començament d’aquesta època, com si s’anés preparant per al que vindria, Riba traduïa Sòfocles en vers per a l’Editorial Catalana que dirigia Josep Carner. Com en altres ocasions, el tràgic grec venia a trobar-lo en un moment de crisi. I el poeta el va rebre amb una teoria de la traducció agosarada, d’aire germànic, i sense por de tensar la sintaxi amb metàfores violentes. Ara aquella traducció s’ha reeditat en facsímil a Barcino, amb una introducció meva, on miro de situar i d’explicar la primera dedicació de Riba a Sòfocles i la seva manera d’entendre l’art de traduir. És un text de fa noranta-set anys que encara sorprèn, que potser sorprèn més ara que aleshores. Bona lectura.

Riba, Sòfocles, Antígona, Electra

El dolor de la bellesa

En aquesta casa he parlat més d’un cop d’en Roger Mas. He explicat que les seves cançons vénen de tradicions locals poc conegudes o poc valorades, de l’ordre pausat de la litúrgia i de la natura, però també d’aquell esperit subterrani de ruptura i de foscor i de follia que recorre aquest tros de món des de fa segles. En Roger ha treballat dins d’aquesta herència parant l’orella a músiques anglosaxones i italianes, i fascinat per les visions d’Arthur Rimbaud. Aquests elements formen un equilibri difícil, sostingut amb una paciència amorosa. Tots coneixeu les cançons que n’han sorgit. Segur que hi teniu alguna relació personal. Jo fa anys que les sento molt a prop, tan a prop que de vegades no sé distingir el seu món del meu.

Ara en Roger ha escrit un llibre on revela secrets d’aquest món, fragments del seu mite personal que fan més fonda la música que canta. El llibre es titula El dolor de la bellesa i aquest dijous 16 de març, a dos quarts de vuit del vespre, el presentem ell i jo a La Calders de Barcelona.

Ell vindrà amb la guitarra; allà on no arribi la paraula nua, hi arribaran la seva música i la seva veu.