La casa en obres

Profecia va sortir l’1 de febrer. En les entrevistes, les presentacions i els clubs de lectura han anat sortint preguntes i idees que vull recollir aquí. Ho faig perquè m’agrada parlar de l’ofici, i també per aixecar acta d’un moment i després anar cap a altres llocs. Potser aquests comentaris us són útils si voleu llegir o rellegir la novel·la, o si simplement us interessa la literatura.

1.

Com sempre, escrivint, vaig mirar de ficar-me dins d’una llarga tradició, assumir-la tota i, després, introduir-hi una batzegada que la fes ressonar d’una manera diferent. Potser la gràcia d’escriure és trobar el punt exacte d’aquesta batzegada, però no crec que s’hagi de començar per aquí. Com més ens desprenem dels nostres egoismes, com més ens submergim dins una tradició més gran que nosaltres, més repercussions tindrà el petit gest que puguem fer. Avui més que mai, l’ideal seria abolir del tot el jo, arribar al punt en què el gest ja no el fes jo sinó la tradició mateixa, autoconscient i purificada de les inèrcies cegues. Només així s’arribaria realment a la destrucció de les capes d’egolatria que condemnen el jo a la ignorància.

A Profecia, la part més fonda de la tradició és la Bíblia, especialment la Torà i els Profetes. Quan avui obrim la Tanakh, ens sobta la violència o les amenaces de violència que surten per tot arreu. Abraham que rep l’ordre de matar el seu fill. Caïn que no aixeca els ulls de terra després de matar el germà. Josuè exterminant els enemics. Jael que clava una estaca al cap d’un general enemic, Dèbora que ho celebra. Al fons de tot, la ira opaca, destructiva, com a atribut de Déu.

En aquesta manera de parlar de la violència hi ha una mena de familiaritat que ens sembla arcaica, com un exemple d’allò que la civilització ha deixat enrere. Però alhora els llibres de la Bíblia fan un esforç enorme per mantenir-la a ratlla, aquesta violència, per deixar-la a l’altre costat d’una frontera. Les normes, els manaments, els càstigs, el llenguatge intenten posar distància entre la vida i la violència. Aquesta tensió entre una brutalitat prèvia i els esforços precaris per contenir-la és el punt de partida de Profecia. A un costat, la ferocitat que baixa de la muntanya i, a l’altre, la Bíblia, el llibre que parla dels intents de frenar-la.
Però a la Tanakh no hi ha una simple oposició entre un mal primitiu d’abans i un bé civilitzat de després, i és justament això el que m’interessa. Pensem en la història de Jeftè, que diu que, si torna victoriós, sacrificarà la primera persona que li surti a l’encontre, i resulta que és la seva filla. Ell ja no es pot fer enrere, perquè ja ha pronunciat les paraules fatídiques. La violència també neix del llenguatge; no és el contrari de la civilització, sinó que hi batega a dins. La tensió no es pot abolir. I encara som aquí, dient-ho i oblidant-ho una vegada i una altra.

2.

Damunt d’aquest estrat, hi ha un joc formal que ve d’una altra tradició. El barroc literari va fer habitual la barreja de tons i d’estils. Només cal agafar el teatre de Francesc Fontanella, que ara podem llegir finalment en una bona edició. A «Lo desengany», on es representa la ridiculesa dels déus al costat de les angoixes serioses dels mortals, la Fama diu que s’explicarà com s’ajunten el voltor i el rossinyol. Són Venus i Vulcà, personatges de l’obra, però també la lletjor i la bellesa literàries. Aquesta barreja té un valor moral i filosòfic, perquè condueix al desengany en el sentit literal de la paraula: a comprendre l’engany de les passions, la carnalitat que hi ha al fons de tot, i a viure d’una altra manera.
Doncs bé: l’alternança entre el grotesc i el solemne que es desplega a Profecia no és res més que una reelaboració d’aquesta tradició. No hi ha voltors i rossinyols, però els contrastos són molt clars: els senglars i la Bíblia, la sensualitat i el llenguatge profètic, l’Andreu i la Dèbora. I el desengany, naturalment, és d’una altra mena: és més aviat una afirmació de l’ambivalència.

(En aquesta mena de barreges, m’hi recreo amb una complaença gairebé viciosa. Em meravella un fet sense el qual no existiria la literatura: els humans tenim la capacitat de no encertar el to. Podem dir una cosa trista amb un to alegre, una cosa solemne amb un to ridícul. A Els estranys, els Sis Desconjuntats presencien una mort violenta i riuen, i després s’adonen que s’han equivocat de to, i fan un esforç per adoptar la seriositat que reclama la mort. Potser la realitat humana és l’espai que s’obre entre el to i els fets.)

3.

Profecia té tres parts de vuit capítols cadascuna. Una assistent a un club de lectura em va preguntar: ¿hi ha alguna mena de càbala, en aquestes xifres? No, més aviat hi ha interès per la forma. Tinc la tendència —no estic segur que sigui una virtut— d’imaginar-me els llibres com si fossin peces de música instrumental. Hi ha els crescendi, els canvis de tempo, les sorpreses de l’orquestració. Quan sentim una simfonia, identifiquem intuïtivament els moments de tensió màxima, els retorns a la calma i les simetries. Tot això ho sabem sense necessitat d’atribuir-hi cap sentit, amb el simple plaer d’adonar-nos que el temps es pot ordenar. En la literatura, aquesta capa sempre hi és i té tradicions antiquíssimes. La divisió en tres parts és més vella que Aristòtil. La triplicació del patró de vuit capítols em permetia buscar paral·lelismes. Cada part avança fins a un esclat de violència: a la primera i a la tercera, es produeix al capítol 7; a la segona, que és la més tensa com escau a la part central, té lloc al capítol 8, sense resolució, perquè la resolució és tot el que ve després. Cada part, així, adopta l’estructura dels sacrificis primitius: una llarga preparació, la destralada amb el vessament de sang, el retorn a la calma. Davant aquesta construcció, el crític Ponç Puigdevall es va queixar de desordre. Per mi en tot això hi ha una realitat ancestral, alguna cosa relacionada amb el funcionament dels nervis i el batec del cor. Per tirar endavant, hem d’anar col·locant records de la mort al llarg de la vida, en els punts adequats. L’art també és un sacrifici d’un mateix, de la personalitat espontània. Un sacrifici alegre, perquè és fecund.