El saber fragmentat

Aquesta ressenya, amb alguna variant i algun escurçament, es va publicar al Cultura/s el 9 de maig del 2012. Com em van fer notar, el sintagma «els primers pensadors d’Europa» no vol dir res. Al text hi ha altres paraules que cada dia em sonen més buides. ¿Però com ens ho hem de fer per parlar de coses que van formar-se abans dels nostres tòpics? La pregunta no vol ser cap justificació ni cap evasiva. La pregunta és una pregunta i prou.

———

Com una pluja torrencial després d’anys de sequera: així han arribat a la cultura catalana els primers pensadors d’Europa. Amb no gaires setmanes de diferència n’han aparegut dues edicions de poc menys de mil pàgines, publicades per dues editorials joves i admirables. I no hi ha cap redundància en aquesta doble epifania: les edicions no podrien ser més diferents.

¿Què són exactament aquells pensadors primigenis, que només conservem fragmentàriament? ¿Són filòsofs, o bé cal considerar-los més aviat poetes i savis, o potser tot alhora? ¿I quina classificació històrica els fa més justícia? Una convenció molt estesa els anomena presocràtics. Joan Ferrer Gràcia, d’una banda, i Jaume Pòrtulas i Sergi Grau, de l’altra, exposen les crítiques ja tradicionals a aquest terme: és cronològicament imprecís, privilegia d’una manera discutible la figura de Sòcrates i sovint ha servit per donar un sentit evolutiu a una successió d’autors molt heterogenis. Però el terme és útil i totes dues edicions l’acaben fent servir: l’una en el títol; l’altra dins la introducció i entre cometes higièniques. Pòrtulas i Grau han titulat el seu volum amb una altra delimitació històrica, arcaic, que també té l’inconvenient de suggerir, com es recorda a la primera pàgina del llibre, una evolució cap a la plenitud clàssica. Més que una mera logomàquia, aquest tipus de precisions revelen les dificultats intrínseques a tot intent d’aproximar-se a aquells pensadors, que es troben alhora dins i fora de la nostra tradició. Sabem que els nostres termes són inadequats, però no podem parlar directament el llenguatge remot dels textos. El bon intèrpret lluita sempre contra les trampes que li paren les seves pròpies eines interpretatives. En aquest sentit, les advertències de Ferrer Gràcia i Pòrtulas-Grau són exemplars.

Amb penetració i un estil saludablement lliure de tecnicismes, Ferrer Gràcia continua en la seva extensa introducció una tradició vinculada emblemàticament al nom de Martin Heidegger, i que entre nosaltres ha cultivat amb una perseverança inquietant el professor Felipe Martínez Marzoa. Segons aquesta línia hermenèutica, els presocràtics foren els primers a formular la diferència ontològica (la diferència entre les coses que hi ha al món i «el fet que hi hagi coses»), els primers a provar de dir el «ser» que és sempre el mateix en totes les coses que canvien. Alhora, Ferrer Gràcia ataca amb bones raons aquella visió que fa dels pensadors primigenis de Grècia els inventors de la ciència europea. En el seu text són dignes d’elogi la precisió en els arguments filosòfics (més que en els detalls filològics) i l’honestedat amb què exposa els punts qüestionables de la seva aproximació.

En una introducció on és fàcil reconèixer el toc personalíssim de l’autor de la Introducció a la Ilíada i Premi Nacional de Literatura 2009, Pòrtulas i Grau presenten la problemàtica filològica de l’edició dels savis arcaics amb un coneixement exhaustiu de la bibliografia i apunten la proposta interpretativa en què es basa la seva selecció: que no es va produir, en la Grècia més antiga, un pas «del mite al logos», sinó que hi hagué una imbricació constant entre el llenguatge mitològic i aquelles intuïcions que podem enllaçar amb la tradició filosòfica posterior.

Pel que fa a la tria de textos, Ferrer Gràcia ha fet una operació que compta amb precedents anglesos, francesos i italians, i que té la virtut de les solucions senzilles i útils: aplegar, de la magna sisena edició dels presocràtics de Hermann Diels i Walther Kranz (1951-1952), quasi tots els fragments (i força testimonis) dels autors més rellevants per al discurs filosòfic, des de Tales fins a Demòcrit, que ja és contemporani de Sòcrates. Així ha posat a l’abast del lector, en grec i en català, el material més citat i comentat d’aquell món auroral.

Pòrtulas i Grau han decidit centrar-se en un període més breu (aproximadament fins al 480 aC), però amb un criteri més ampli, que els ha portat a incloure, al costat dels pensadors que es poden integrar més còmodament en la tradició filosòfica, fragments de poesia cosmogònica, savis llegendaris, especulacions òrfiques: la tria mateixa posa de manifest fins a quin punt mite i logos formen un embull inextricable en l’època estudiada. Per a cada autor o grup textual s’han servit de l’edició que consideren més completa i rigorosa, que només rarament és la de Diels i Kranz, i a partir de la reproducció de diverses fonts mostren el procés fascinant de reconstrucció que hi ha rere cada fragment. A l’interior de la traducció, ofereixen el grec original de les citacions literals, dels versos i dels passatges de més pes conceptual. El llibre es clou amb unes generoses concordances que ajuden el lector a orientar-se en el bosc espès de les edicions i de les seves numeracions respectives. En conjunt, les coincidències entre els volums amb prou feines arriben a la meitat del total, però afecten noms cabdals, com ara Heraclit/Heràclit (malauradament les edicions opten per transcripcions divergents) i Parmènides.

Fins i tot en les maneres de traduir s’aprecien diferències notables. La traducció de Ferrer Gràcia, que és deliberadament violenta, intenta preservar l’estranyesa de l’original respecte del nostre present; fa la impressió d’un combat entre universos lingüístics incommensurables o d’un llenguatge filosòfic a mig emergir. Pòrtulas i Grau malden per no crear al lector dificultats suplementàries: la seva traducció, dividida en clares seccions temàtiques, flueix com la mel.

Els lectors catalans som afortunats. Ara, qui vulgui llegir els fragments d’Empèdocles o Demòcrit pot consultar l’edició de Ferrer Gràcia. Qui vulgui acostar-se al context mítico-cosmogònic d’on sorgeixen els autors que hem considerat fundadors de la tradició filosòfica, pot recórrer a l’edició de Pòrtulas i Grau. I qui vulgui accedir a tot aquell món enlluernador des de visions complementàries, estimulants en les seves radicals discrepàncies, té la immensa sort de poder llegir totes dues edicions.

Joan Ferrer Gràcia (ed.), De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis, Edicions de la l·l. 885 pàgines. 33€.

Jaume Pòrtulas i Sergi Grau (eds.), Saviesa grega arcaica, Adesiara. 934 pàgines. 36€.

Anuncis

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s