Les veus dels morts

Us copio aquí sota les paraules que vaig dir dilluns a la presentació del llibre Perennia, al costat de l’autora, la Mònica Miró Vinaixa, i l’editora de Godall Edicions, la Matilde Martínez Sallés. En aquest text digital no en deu quedar cap rastre, però a la llibreria Documenta es va crear una atmosfera realment agradable, com passa poques vegades. El llibre, ja ho sabeu, el trobareu a les llibreries, fins i tot a les parades de Sant Jordi.

————

Tots deveu haver vist algun cop la via sepulcral d’època romana que hi ha a la plaça de la Vila de Madrid, vora l’Ateneu Barcelonès. És un camí flanquejat de tombes que conduïa a la porta que encara es conserva a la plaça Nova, al costat de la Catedral, on començava la ciutat antiga. Els barcelonins d’aquell temps, quan sortien als afores a passejar, caminaven entre sepulcres, entre epitafis. Passejaven i llegien.

Els antics llegien sempre en veu alta. Això vol dir que, quan s’aturaven davant una tomba, prestaven la seva veu al difunt, als seus familiars o al sepulcre que parlava per ells. Cada caminant s’afegia a la cadena de solidaritats que es forma al voltant de la mort: del difunt als seus estimats, dels estimats al vianant desconegut. Totes aquelles lletres estaven gravades amb l’esperança que els caminants les farien ressonar. Aquesta era la immortalitat més immediata, potser la que donava més escalfor: una immortalitat sempre a punt de trencar-se, feta d’una successió de moments de record.

La Mònica s’ha afegit a aquesta cadena de solidaritats. En el pròleg del llibre que presentem, a més d’oferir una síntesi magnífica del camp de l’epigrafia llatina funerària, explica l’emoció que sentia quan va començar a donar veu als noms propis del passat. El llibre que ha sortit d’aquesta experiència té l’aparença d’un poemari bilingüe, i en part ho és. Però la matèria primera és tan singular que el resultat és únic. Són textos que fan impressió. En primer lloc perquè, quan obrim el llibre, nosaltres també ens afegim a una cadena de solidaritats real, que ens lliga a la mort d’una persona concreta, una cadena que inclou el difunt, els seus familiars i amics, tots els vianants desconeguts que van llegir-ne l’epitafi, la Mònica, l’editora, el lector. Sovint aquesta solidaritat circula en totes dues direccions, no només de nosaltres cap al passat, sinó també del passat cap al present, com quan el marit de la difunta Èlia Sabina ens diu: «Sigues feliç tu, siguis qui siguis que llegeixes això, i que els déus et protegeixin.»

La mort, com el naixement d’un fill, és d’aquelles experiències que reclamen paraules. Però també passa sovint que, quan a un conegut se li mor algú, en l’instant en què les paraules fan més falta, no ens en surt cap. És una situació estranya. Sempre hi ha hagut fórmules estereotipades per als moments extraordinaris o dramàtics com aquest. «T’acompanyo en el sentiment», es diu o s’hauria de dir, però de vegades alguna cosa dins nostre es resisteix a dir-ho. Sovint, si em proposo fer-ho, jo em sento com un actor justament quan se suposa que hauria de ser més sincer. Potser és una marca del nostre temps: les fórmules heretades ens incomoden perquè ens sonen buides. Però segurament aquesta sensació prové d’un malentès. Al capdavall, les paraules rituals no són inútils; són actes que situen qui les diu i qui les rep dins un món de signes compartits per tothom, que col·loquen l’experiència individual dins una cadena d’experiències equiparables. La desgràcia, així, s’empetiteix. Els rituals són una forma consoladora d’antiegoisme.

Una de les coses més impressionats d’aquests poemes és justament la manera com fan encaixar l’experència individual dins la fórmula impersonal. En la majoria dels casos el recurs a la fórmula permet un despullament expressiu sorprenent, difícil de trobar en els poetes romans més cultes, que fa pensar en alguns moments de la poesia de Catul o, fora de la poesia llatina, en Kavafis, que era un poeta fascinat per aquesta mena de textos. De vegades gairebé només hi ha una paraula o dues que donen un toc individual al conjunt, amb una austeritat que encara fa més vibrant el poema:

Ets mortal: atura’t i contempla la meva tomba. De jove, em vaig proposar de tenir alguna cosa de què pogués servir-me. De mal, no en vaig fer a ningú; de favors, en vaig fer a molts. Viu bé, afanya’t, que això t’ha d’arribar.

Aquí ja no hi ha cap nom, només els contorns d’una vida com tantes altres, però orgullosa de no haver-se traït a si mateixa, i el plaer d’abraçar la pròpia mort amb la pietat de les frases gastades, com un últim gest de modèstia.

Alhora, fent ús de la fórmula, gairebé totes les inscripcions contenen alguna insinuació de la seva pròpia fragilitat, de la necessitat i alhora la insuficiència de les convencions funeràries. Sense abandonar la voluntat de preservar el nom, afirmen la inutilitat de fer-ho. En el cas més extrem, el poema s’entén a si mateix com un cenotafi:

Zòtic va deixar aquí un nom, nu i buit. En cendres el seu cos i en aire la seva vida s’han dissolt.

Però al costat d’aquests poemes mínims, d’altres presenten amb quatre pinzellades un caràcter complet, fins i tot una escena. Veiem un home que s’ha fet construir la tomba abans de morir i la contempla de tant en tant, un home que ens parla de quan nosaltres passarem davant la tomba com ell hi havia passat en vida, de quan pensarem en ell com ell ja havia pensat en nosaltres:

Mentre sóc Vidal i visc, jo he fet aquest sepulcre, i els meus versos, mentre passo per aquí, fil per randa, els llegeixo jo també. Amb un salconduit vaig recórrer tots els camins de la regió i amb els gossos vaig capturar llebres i fins i tot guineus. A més, vaig beure tot el que vaig voler i vaig fer moltes coses pròpies de la joventut, perquè estic destinat a morir. Jove, tu que en saps, prepara’t en vida un sepulcre.

Fins i tot quan persegueixen un pensament elevat, els millors d’aquests poemes ho fan amb una ingenuïtat casolana, insòlita, com en aquest inventari de constatacions que es capgira de sobte:

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra; aquesta cendra és terra, però, si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

Ja ho veieu: les vies sepulcrals antigues eren plenes de vida. Eren una ciutat fora de la ciutat, un catàleg d’existències, de solidaritats interrompudes i represes, un mirall moral. Els vius hi anaven per recordar els seus morts, però també per aprendre a mirar-se la vida pròpia amb uns altres ulls. De fet, gairebé totes les veus dels morts celebren els plaers, exhorten a aprofitar el temps. Eren veus dotades d’una autoritat innegable, l’autoritat de qui ja no té res a perdre ni a guanyar. Com en una de les ciutats invisibles d’Italo Calvino, no se sap si el món dels morts era una còpia del món dels vius o si eren els vius que començaven a imitar els morts, que començaven a modelar la vida segons els consells i els desitjos i la saviesa dels morts.

La Mònica, amb la seva selecció, ha creat la seva pròpia via sepulcral, un camí per on podem passejar al nostre gust, entre persones reals que ens acabaran semblant vells coneguts: el missatger Vidal, Èlia Sabina, Zòtic, el pregoner Aulus Grani, la lliberta Èucaris, a qui li agradava la poesia. Aquests textos extremament despullats, els ha traduït en una prosa cristal·lina, tota abocada a la comunicació, que encara remarca més l’austeritat dels originals. La Mònica és llatinista, però a més d’això es nota que aquesta prosa ha sorgit d’una persona que ha llegit poesia i n’ha escrit, d’una persona que està atenta al pes de cada paraula i que no es deixa impressionar pels efectismes. Qualsevol poeta que tendeixi al barroquisme, que es deixi arrossegar massa sovint per la música de les paraules, trobarà un antídot en aquest llibre.

I nosaltres, tots els lectors, hi trobarem una humanitat que necessita la nostra veu per fer-se present, però que també ens concedeix la seva a dos mil anys de distància, dient-nos que no serem res més que la solidaritat que sapiguem crear.

Advertisements

One thought on “Les veus dels morts

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s