Plató va veure clar que, amb l’expansió de l’escriptura, els textos queden separats del seu autor i han de defensar-se sols davant dels lectors. I que, en una època en què les criatures pujaven recitant Homer i oradors magnètics entusiasmaven les multituds, les obres escrites, justament a causa de la seva solitud, resultaven menys convincents que els discursos orals. Quan arribava al final d’un rotlle de papir atapeït de lletres, el lector, que potser només s’havia fixat en dues paraules estúpides, no tenia al davant ningú que estigués disposat a aclarir els arguments, a atacar la mandra del seu destinatari, a jugar-se la seva fe. Plató, el gran escriptor, assumeix que cap text no pot forçar per si sol la comprensió de les qüestions més importants. Tots els tòpics posteriors sobre la mort de l’autor ja es troben aquí en estat embrionari. En endavant, escriure serà fer equilibris entre la urgència de la pròpia veritat i la indolència dels signes i dels lectors.
En els milers d’anys transcorreguts d’aleshores ençà, la separació entre el text i l’autor va passar per fases més higièniques i d’altres de més confusionàries, fins que amb Internet neix una ficció d’immediatesa que transforma la relació d’alguns textos amb els seus emissors. L’autor pot publicar els seus escrits així que els pareix, i pot gronxar-se juntament amb els seus escassos lectors en el somni del contacte espontani, directe i natural. Que les potencialitats d’aquesta nova situació també són un camp adobat per a egolatries i pornografies sentimentals, és difícil dubtar-ho. Però alhora és cert que el culte imperant a la immediatesa ens obliga a fer una nova mena d’exercicis espirituals, si no volem ser engolits per un forat negre. Davant la facilitat de publicar amb un clic: el deure de contenir-se i d’amagar-se. Davant la gratuïtat de les paraules: el sentit del ridícul i la paciència de sospesar cada pensament. Davant la circulació fugaç de bits: la lentitud del cos, dels llocs, de la història, de l’experiència solidificada.
La casa en obres 