Avui em limito a traduir un passatge del filòsof escèptic Sext Empíric (Esbossos pirronians I 27-29), de cap al 200 dC:
«Qui creu que hi ha coses belles o dolentes per naturalesa no deixa mai de torbar-se. Quan li manquen les coses que li semblen belles, es pensa que el turmenten uns mals que ho són per naturalesa, i persegueix allò que considera bo. Quan ho ha adquirit, cau en nous torbaments. Exaltant-se fora de raó i d’una manera desmesurada, tement que se li giri la fortuna, fa tots els possibles perquè no se li escapi el que li sembla bo. En canvi, qui no es pronuncia sobre les coses belles o dolentes per naturalesa, no fa grans esforços per defugir res ni per perseguir res. I és així com assoleix la tranquil·litat d’esperit.
»A l’escèptic li succeeix el mateix que li va passar, segons conten, al pintor Apel·les. Diuen que aquest darrer, pintant un cavall, volia imitar amb els colors l’escuma de l’animal; com que no se’n sortia de cap manera, va deixar-ho córrer i va llançar contra la pintura l’esponja amb la qual eixugava el pinzell. L’objecte, en tocar la superfície, va deixar una marca que imitava justament l’escuma del cavall. Així mateix, els escèptics esperaven assolir la tranquil·litat d’esperit resolent la contradicció que hi ha entre el que se’ns manifesta i el que concebem amb la ment; com que no la van poder resoldre, van suspendre el judici. I a la suspensió del judici, com per un atzar, la seguí la tranquil·litat d’esperit, tal com l’ombra acompanya el cos.»
(Podeu trobar l’original aquí, i també comparar l’efecte de l’esponja d’Apel·les amb el degoteig que s’escapa de la mà de Jackson Pollock.)
La casa en obres 