La deessa índia Mariatale dominava els elements. Quan anava a buscar aigua, en feia una bola i se l’emportava a casa com qui porta un meló. Però només podia conservar aquest poder si mantenia el cor pur. Una vegada que s’havia apropat a l’estany, va veure a la superfície uns éssers voladors bellíssims, una mena de silfs. Seduïda pels encants d’aquelles criatures, Mariatale va sentir un desig voluptuós, i la bola d’aigua que havia creat va desfer-se tot d’una. A partir d’aleshores, no va poder pouar mai més sense servir-se d’un atuell.
Aquesta llegenda l’explica l’explorador Pierre Sonnerat en el Viatge a les Índies Orientals i a la Xina dels anys 1774-1781, i la cosa no tindria més importància si no fos perquè Goethe s’hi va fixar justament en una època en què li agradava lliurar-se a fantasies orientalistes. Era l’any 1814, i a la mirada plàstica dels grecs, a la seva preocupació per la forma, que l’havia fascinat anys enrere, el poeta sexagenari hi oposava ara un espai cultural sense contorns precisos, on es confonien la sensualitat i el misticisme, i que abraçava com a mínim des d’Aràbia fins a l’Índia i la Xina. Aquesta visió no corresponia a cap món real, naturalment. A Goethe, però, li va servir per a escriure poemes ben reals, com ara el que es titula «Lied und Gebilde». Us en proposo una traducció:
CANÇÓ I FIGURA
Ja pot el grec anar fent formes,
pastant la seva argila,
mirar el fill de les seves mans
amb una joia viva;
que a nosaltres prou ens delecta
ficar la mà en l’Eufrates,
i vagarejar amunt i avall
en l’element de l’aigua.
Si apago així de l’ànima l’incendi,
ressonarà una cançó vera;
si poua la mà pura del poeta,
l’aigua es tornarà esfera.
La casa en obres 
Raül, ho trobo genial.
No entenc aquests Indis: per què la voluptuositat ha de ser una impuresa? Tota bellesa genera voluptuositat. És aquest un mite un crítica contra allò bell? Per ser pur hem de preferir allò lleig? Hem de mantenir-nos indiferents?
Bona traducció… Es nota que coneixes l’obra de Goethe… jo no n’hauria captat el sentit. Per a mi aquest poema parla claríssimament de la creació i de com és la manera que l’ésser humà pot controlar els elements. Genial!
RDC, no sabria pronunciar-me en relació amb els indis. Fixa’t, però, que la llegenda ens arriba a través del filtre de Pierre Sonnerat, que com tot explorador interpreta la realitat segons els criteris que ha mamat a la seva terra. D’altra banda, en l’obra de Goethe, la puresa no és de cap manera el contrari de la voluptuositat, més aviat s’identifica amb la capacitat de viure el món amb plenitud, sense cap separació angoixosa entre el jo i la resta de l’existent. I això també inclou la capacitat d’apreciar la bellesa del món.