Més poesia de la salut

Goethe, com més vell es feia, més s’aferrava a la seva voluntat de salut. S’imaginava els antics com una gent que sabia viure d’una manera sana l’instant present, i aquesta visió l’ajudava a alçar-se per damunt dels moderns, aquella colla de poetes que s’entretenien comptant-se les nafres i buscant-se les malalties de l’ànima. En el Divan, després del poema «Cançó i figura», n’hi ha un que tracta justament d’això. Provo de traduir-lo:

ARDIDESA

¿Quina és, de la salut de l’home,
tothora la raó?
El soroll a tothom agrada
si es torna so rodó.

Aparta tots els entrebancs,
la voluntat estreta!
Abans de posar-se a fer cants,
ha de viure el poeta.

Així per l’ànima ressona
el dring pur de la vida!
¿Que té el poeta un pes al cor?
Sap guarir la ferida.

Anuncis

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s