Goethe, com més vell es feia, més s’aferrava a la seva voluntat de salut. S’imaginava els antics com una gent que sabia viure d’una manera sana l’instant present, i aquesta visió l’ajudava a alçar-se per damunt dels moderns, aquella colla de poetes que s’entretenien comptant-se les nafres i buscant-se les malalties de l’ànima. En el Divan, després del poema «Cançó i figura», n’hi ha un que tracta justament d’això. Provo de traduir-lo:
ARDIDESA
¿Quina és, de la salut de l’home,
tothora la raó?
El soroll a tothom agrada
si es torna so rodó.
Aparta tots els entrebancs,
la voluntat estreta!
Abans de posar-se a fer cants,
ha de viure el poeta.
Així per l’ànima ressona
el dring pur de la vida!
¿Que té el poeta un pes al cor?
Sap guarir la ferida.
La casa en obres 