Al voltant del mite (6)

Abans de les idealitzacions literàries, l’Arcàdia era una regió pobra del Peloponnès, de valls abruptes sense conrear. Hi havia nascut Pan, el déu cabra, i els arcadis hi parlaven un dialecte singular, diferent de les altres parles de la península, emparentat amb el de la llunyana illa de Xipre. Al cim de Cil·lene, la muntanya més alta de l’Arcàdia, s’hi alçava un temple d’Hermes. Era un lloc rústic i estrany —per a nosaltres i per als grecs que no hi vivien.

Des del començament l’Himne homèric a Hermes situa el déu en aquest lloc. De seguida sabem que és enginyós (com Odisseu), de ment recargolada (com el destronat Cronos), bandoler, lladre de bous, guia dels somnis, espia de la nit. És un déu d’exteriors, però també un ésser que passa amb molta facilitat de dins a fora i de fora a dins; travessa les portes, però també les sap defensar. I és un prodigi de maduració: «Nascut a l’aurora, al migdia tocava la lira, | al vespre ja va robar les vaques d’Apol·lo que dispara de lluny.» Per arribar a ser qui és, Hermes ha de tenir tractes amb una tortuga i amb un ramat.

Acabat de néixer dins una espluga, el déu ja traspassa el llindar i troba per atzar una tortuga viva, un «senyal benigne». Només de veure-la, la transforma anomenant-la «companya de la dansa, amiga de la taula». El nen diví se l’emporta a casa recordant que a fora és fàcil «prendre mal»; un cop dins, l’esbudella amb un cisell de ferro, hi clava canyes que li travessen l’esquena, hi estén una pell de vaca, hi posa dos braços amb un travesser per damunt i hi tensa set cordes de tripa d’ovella, en harmonia entre elles. Hermes toca una escala musical amb la seva nova joguina i improvisa un cant sobre Zeus i Maia quan «s’abraçaven amorosament». La criatura d’un dia celebra el seu propi engendrament amb un instrument acabat d’inventar.

La lira construïda amb una closca de tortuga, a les mans d’Apol·lo (segle v aC, museu de Delfos).

La tortuga és una bèstia primigènia, una resta del desordre preolímpic que s’oposa a l’àguila, l’ocell de Zeus. De tots els animals, és l’únic que no assisteix a les noces del déu suprem. En matar-la i fer-ne una lira harmoniosa, Hermes ordena el món, com Zeus ho havia fet abans en enfrontar-se als Titans. Posant-se a celebrar el seu propi engendrament, intenta consagrar-se a si mateix mitjançant el mateix principi genealògic en què es basava el cosmos hesiòdic. Però per alguna raó no n’hi ha prou. També s’haurà de convertir en lladre.

——

Mentre canta, a Hermes ja li vénen al cap altres pensaments; li agafa gana, surt de la cova i pensa un «engany extraordinari» com els que tramen els lladres de nit. Quan fosqueja se’n va a Pièria, la regió de les Muses i de l’Olimp, al nord de Grècia, on hi ha la cleda de les vaques del déu Apol·lo, i se n’emporta cinquanta. Perquè no sàpiguen cap a on s’ha dirigit, «gira les petjades» del bestiar —el fa anar cap enrere— i ell mateix camina a l’inrevés. (El primer que havia fet Hermes amb la tortuga també era girar-la, per poder-la buidar: no hi ha sentit sense recurrències.) Aquest robatori es produeix al mateix temps que una demostració tècnica: el déu es fabrica unes sandàlies amb vímet, tamariu i murtra que li permeten avançar d’una manera insòlita, «fora de camí».

Altre cop a l’Arcàdia, Hermes prepara un sacrifici de dues vaques. Les tomba d’esquena (les gira, novament) i les mata amb violència, sense fer-ne rajar la sang ni ruixar-los el cap amb aigua perquè facin un gest de consentiment, com era costum a Grècia. Rosteix la carn i en fa dotze parts com si les preparés per als déus de l’Olimp —com si Hermes fos un mortal. Tot i la gana, l’himne remarca finalment que no es fa passar la carn per la «gola sagrada»: si havia començat el sacrifici com un home, l’acaba com una divinitat. Hermes fica tota la carn dins l’estable i la penja com a «senyal del seu recent robatori». Aquest sacrifici anòmal que s’interromp per donar una forma simbòlica al delicte és impossible de classificar segons els paràmetres de la religió grega; l’esmunyedís Hermes es resisteix a acomodar-se als costums, com es resisteix a ser reduït a un concepte. Costa dir gaire més que això: la història del mite diu coses sobre el déu que no es poden traduir a altres llenguatges. La carn penjada a l’estable només és un senyal d’una estranyesa no copiada d’enlloc, no imitada de ningú. Des de l’Arcàdia basta, Hermes es burla dels il·lustrats.

Advertisements

5 thoughts on “Al voltant del mite (6)

  1. Enhorabona per aquest cicle de posts, m’han recordat, si no et sap greu que faci semblant comparació, a “Le nozze di Cadmo e Armonia”, de Calasso. M’ha encisat la bellesa terrible que s’hi troba, i la gràcia de l’estil amb què escrius, brillant. Penso que hauries d’ampliar aquesta revisió dels mites grecs i convertir-los en un llibre, això no es pot quedar en un bloc, és massa bonic.

    1. Tindré present la teva proposta. Ara mateix m’ocupen altres projectes, però més endavant m’agradaria tornar a Hermes i companyia. Gràcies pel comentari.

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s