Al voltant del mite (i 7)

Hermes torna al cim de Cil·lene, a casa seva, sense trobar-se ningú pel camí: ni déus, ni homes, ni gossos. Entra «pel forat del pany de la cambra, semblant a un ventijol de tardor, com una boira» i torna al bressol, sense deixar d’aferrar amb la mà esquerra la tortuga transformada en lira. L’himne presenta ara una escena domèstica. Maia renya el seu fill, que és «un gran neguit per als mortals i els immortals»; Hermes es queixa que la mare el tracti com si fos una criatura. El déu li diu que sap una manera d’aconseguir que ells dos deixin d’estar privats d’ofrenes i pregàries: vol abandonar la cova fumada i incorporar-se al món resplendent dels olímpics. El seu recurs serà l’astúcia, el mateix que havia permès a Cronos assaltar el cel.

Mentrestant, Apol·lo, buscant el seu ramat, presencia senyals prodigiosos. Un vell li explica que ha vist un nen amb una vareta que feia anar les vaques cap enrere. Un ocell de llargues ales li suggereix que era el fill de Zeus. Les empremtes que ha deixat Hermes tenen una forma monstruosa. Un cop a Cil·lene, Apol·lo regira la cova mentre el déu acabat de néixer s’arrupeix al bressol i s’hi amaga «com les brases sota la cendra», amb la tortuga ben agafada. El germanastre l’amenaça d’enviar-lo al Tàrtar tenebrós, al mateix lloc on van anar a parar els déus vençuts de l’ordre preolímpic. L’astúcia d’Hermes imitava Cronos; el destí de Cronos també podria ser el seu.

L’himne comença a omplir-se de rialles. Davant les acusacions del germanastre, Hermes es fa el distret xiulant; després emet dos presagis fisiològics que a l’antiguitat eren de bon averany: un «servidor audaç del ventre» i un esternut. Apol·lo es cargola de riure. Tots dos van a resoldre el conflicte a l’Olimp, on hi ha la balança de la justícia. S’agenollen davant Zeus. Quan Apol·lo l’acusa, Hermes, com els mals mentiders, assegura que dirà la veritat. Criticant defectes de forma com faria l’advocat d’un delinqüent, al·lega que el seu germanastre no ha portat testimonis i que fa ús de la coacció física. Després d’esclafir també en una gran riallada, Zeus ordena que tots dos busquin plegats les vaques i que guiï Hermes, «el missatger» —l’anomena així, atribuint-li definitivament aquesta tasca. Quan mostra finalment el bestiar a Apol·lo, Hermes, atemorit per la seva indignació, li toca la lira. L’himne fa ressonar una tercera rialla, posant-la altre cop en boca del germanastre sorprès. El déu nounat celebra els déus immortals i la terra tenebrosa, i ho fa κατὰ κόσμον (‘segons l’ordre’, ‘tal com escau’). Amb la cosmogonia que entona, la construcció de la lira acaba complint la seva funció, la celebració de l’ordre astorador del món.

Les rialles deixen pas a la fascinació. L’invent d’Hermes bé val cinquanta vaques. Apol·lo li promet que l’integrarà entre els déus olímpics, que el farà un guia pròsper i gloriós entre els immortals, que l’obsequiarà amb dons magnífics; a canvi, es queda la lira i presidirà en endavant la música i la poesia. Hermes es queda el ramat i serà déu dels pastors. A partir d’aquest moment les vaques divines, que vivien al marge de les lleis biològiques, començaran a parir: Hermes també serà un déu de la fecunditat. Amb l’intercanvi d’atribucions es consagra l’ordre vigent i s’hi incorpora aquella criatura estrambòtica i nocturna. Hermes encara demana a Apol·lo que li concedeixi el do de l’endevinació; el seu germanastre només li ofereix les abelles, insectes proveïts d’uns dots profètics ambivalents: si han menjat mel, fan vaticinis verídics; si no, brunzeixen i enganyen, com Hermes mateix. L’amistat entre contraris que l’himne acaba celebrant no exclou les mentides.

——

Allò que solem expressar amb fórmules abstractes o generalitzadores —Hermes, déu de la fecunditat, dels lladres, dels pastors— s’expressava en el mite narrativament. Nosaltres parlem de símbols; els grecs contaven històries. Per això, quan traduïm els mites al llenguatge antropològic o filològic, els déus sempre se’ns escapen. I, entre tots els déus, potser el més esquitlladís és justament Hermes, amant dels viatges, dels llindars i dels canvis, boira que s’esmuny a través dels panys. En un oracle que presidia ell, les respostes a les preguntes sobre el futur no venien de cap sacerdot, sinó de les paraules pronunciades casualment pels vianants; el consultant només havia d’aprendre a escoltar-les. El tret més recurrent de les històries sobre el déu és aquest esforç per donar sentit a l’atzar. Sempre el veiem en la transició entre el que és fortuït i el que és significatiu, entre el dins i el fora. Sense la seva porció de desordre, el món seria un paisatge glaçat.

Anuncis

Podeu deixar un comentari aquí:

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s